La telesèrie Harry Potter

Després que directors com Alfonso Cuarón o Mike Newell elevessin el nivell dels episodis centrals de la saga de Harry Potter, sota la direcció de David Yates l'adaptació cinematogràfica de les novel·les de J.K. Rowling semblen haver entrat en un estat letàrgic. La orden del fénix ja tenia un preocupant caràcter de film de transició que no es perd tampoc en la nova entrega, Harry Potter y el misterio del príncipe. Les dues hores i mitja llargues de metratge resulten realment excessives per a una pel·lícula que només serveix per portar un episodi anterior cap a un desenllaç que es presenta poc prometedor sota la responsabilitat de David Yates. No s'explica la retallada del guió en relació a la novel·la original, i que obvia qüestions tant aparentment bàsiques com l'explicació del mateix títol. El film, amb poca acció i molta paraula, s'entreté en excés en les històries d'amors i desamors adolescents aprenents de mags, i passa per alt la trama principal, la de l'enfrontament cada vegada més imminent de Harry Potter amb Voldemor. Massa encaparrat en les aventuretes de telesèrie, Yates resol a correcuita i per compromís el conflicte principal, recorrent al recurs fàcils dels efectes especials i una èpica molt forçada feta a (mala) imitació d'El señor de los anillos. Sort en té Yates de l'elenc de primeres espases britàniques que, amb la seva infinita solvència fan mínimament suportable un Harry Potter que no es trobaria a faltar si no fos perquè ofereix una oportunitat de gaudir d'una altra antològica interpretació de Jim Broadbent, el més nou i flamant fitxatge de la saga.

espaiisidor.blogspot.com