La sociovergència és una estafa

Un dels grans misteris de la política contemporània és per què anem a votar si moltes vegades, al final, s’acaben posant d’acord forces polítiques de diferents tendències, fins i tot, amb algunes relacions contra natura. Esclar que els arguments que ens donaran sempre són salvar el país, salvar-nos a tots (sort que ho fan!), que “hem trobat les coincidències en els nostres programes”, etc. Però el que veritablement amaguen aquests encaixos entre partits que se’ns han venut com antitètics és, sovint, l’estratègia política per marcar el soci proper o continuar governant com es pugui. Ho poden vendre com vulguin, però la sociovergència, per a mi, ve a ser, en termes esportius ¬–com d’altres combinatòries, per exemple un govern municipal d’ERC i PP¬–, que dos equips tradicionalment rivals s’intercanviïn jugadors i avancin junts cap als mateixos objectius, quan tots dos volen guanyar la lliga per separat. Això es fa difícil de creure i en certa manera, es miri com es miri, és una certa estafa a l’electorat, quan els seriós seria que si ens venen ideologies, almenys es complissin. Això sí, a vegades toca governar i d’altres estar a l’oposició, que en el fons i en la forma, per als polítics, és l’escenari més dur.