La sensibilitat perduda

Fa molt temps que, lenta però inexorablement, les ciutats del nostre país van perdent la seva personalitat. Hi reflexiono arran de la lectura d’un article de la Pilar Rahola a La Vanguardia amb motiu de l’enderroc, a mans de l’Ajuntament de Barcelona, de la casa del científic Josep Comas i Solà, Vil·la Urània, construïda l’any 1868. En l’article, Rahola escriu que “de mica en mica, Barcelona va destruint la seva personalitat i es converteix en un magma modern, on prima el vidre, el ciment i el pragmatisme”. Sens dubte, aquesta descripció seria absolutament vàlida per a la gran majoria de les nostres ciutats, també Mataró. Ben al contrari del que passa a França -on tothom està orgullós de preservar, cuidar i mostrar les ciutats històriques i el patrimoni històric i arquitectònic acumulat al llarg dels segles- la societat catalana ha perdut, amb polítics i arquitectes al capdavant, la capacitat de percebre la bellesa de les velles ciutats. Evidentment, hi deuen haver tantes excepcions com es vulgui, però no són, ni de bon tros, la tònica dominant. De ben segur que la possibilitat de guanyar molts diners de manera ràpida gràcies al totxo ha alimentat la nostra voracitat en detriment de la nostra sensibilitat.

Com deia, Mataró n’és un bon exemple. Quants carrers del centre històric i l’eixample no han vist, malgrat l’existència d’un pla especial de protecció del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental, com es destruïa la seva imatge per culpa de l’especulació? On han anat a parar tantes i tantes cases de cós? Quantes vegades ha primat l’interès particular per damunt del bé general? Contemplar detingudament les façanes dels nostres carrers, fins i tot les d’aquells que estan protegits ambientalment, és motiu constant de disgust i decepció. Hem estat tant obsessionats en guanyar diners amb l’edificació que ens hem oblidat de l’estètica, l’harmonia i el bon gust.

Fa uns anys, l’escriptor i periodista Lluís Permanyer va publicar un llibre, intitulat La Barcelona lletja, en el que denunciava, mitjançant fotografies i comentaris, els disbarats constructius i urbanístics que s’han fet a la capital del nostre país. Al meu entendre, es va oblidar d’incloure-hi les desgràcies que han perpetrat al llarg dels anys els seus amics socialistes al govern, però, deixant de banda aquesta qüestió, el llibre, i sobretot la idea, em sembla excel•lent. Com m’agradaria que algú que tingués la sensibilitat del Sr. Permanyer -malauradament jo no tinc la capacitat per fer-ho- escrivís algun dia La Mataró lletja. Tot i que -n’estic convençut- no serviria per tornar-nos la sensibilitat perduda, potser ens ajudaria, ara que sortosament l’especulació sembla haver-se acabat, a no repetir alguns dels molts disbarats que hem comés durant tants anys.

Acabo citant novament a la Sra. Rahola: “Quin servei es fa a un barri, quan es destrueix el seu patrimoni? En qualsevol cas, pobre Josep Comas, que va cedir la casa a la seva estimada ciutat pensant que la protegiria. ¡Trist homenatge per a aquest generós savi!”.