La recerca

Un tema important de debat universitari és l’activitat de recerca. Aquesta es pot valorar a partir de diversos indicadors, com la despesa total en R D respecte al PIB, la quantitat de personal investigador, el nombre de grups de recerca consolidats, la producció científica i el seu impacte, les patents, etc. Algunes dades significatives són les següents:

A Catalunya, la despesa en R D segons dades de l’INE per a l’any 2009 és de l’1,68% del PIB Català. Es tracta d’una dada superior a la mitjana espanyola (1,38%) però clarament inferior a la mitjana europea UE-25 (2,01%), el Japó (3,44% el 2007) o els Estats Units d’Amèrica (2,77% el 2008).

Respecte a les persones dedicades a la recerca, a Catalunya n’hi ha 7,04 investigadors per cada 10.000 habitants de població activa, i una quantitat propera al mig miler de grups de recerca consolidats. És a dir, aquells col·lectius que l’administració reconeix explícitament com a productors de recerca de qualitat. En el cas del Tecnocampus, comptem amb un d’ells, el grup de recerca consolidat de tractament del senyal de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró.

En quant a la producció científica en forma d’articles o de patents Catalunya produeix més de la quarta part de la producció de tot l’estat espanyol, superant en l’any 2008 la producció d’altres països com Àustria, Finlàndia o Noruega.

El sector universitari genera el 64,2% de la producció científica catalana, seguit del sector sanitari.

El contrapunt l’ofereixen les patents. Durant l’any 2006 es van generar 74 patents per milió d’habitants, mentre que a la UE-27, aquell mateix any, la xifra era de 114.

El conjunt de totes aquestes dades, extretes de les estadístiques de recerca de la Generalitat de Catalunya, ha portat a diverses persones a qüestionar el sistema actual i reclamar una major repercussió de l’activitat investigadora en el progrés econòmic del país, apostant per les patents i la transferència de coneixement/tecnologia, en detriment d’altres activitats d’R D. De fet, quan algú fa un descobriment pot optar per fer-ho públic de forma gratuïta en una revista de forma que tothom es beneficiï o pot tirar per la via més lucrativa i també costosa de pagar una patent. A hores d’ara, totes dues vies reben una mateixa valoració però alguns aposten per potenciar molt més les patents en detriment de les publicacions científiques.

Aquest darrer argument pot semblar molt raonable a primera vista, i probablement ho sigui, però no deixa de ser, en certa manera, pervers. Quantes vegades he hagut de sentir en el passat per part de l’home orquestra que el que interessava era la recerca aplicada i no la recerca bàsica. Tot això dit des del desconeixement més profund de què és recerca bàsica i què és recerca aplicada. En realitat el que volen dir algunes persones és que només els interessa tot allò que té un impacte directe sobre el compte de resultats, mesurable en euros. Tant se val si allò és recerca o no. Es tracta només de generar més ingressos.

La recerca és cara. Si es barregen criteris economicistes es pot arribar a situacions com la denunciada pel premi Nobel de medicina Richard Roberts (“El fàrmac que guareix del tot no és rentable, els medicaments cronificadors són més rendibles econòmicament”).

Personalment crec que des de les universitats, a l’hora de fer transferència de tecnologia, s’han d’aportar solucions innovadores i d’alt valor afegit. No es tracta de fer el mateix que poden fer d’altres empreses privades i per tant, fer competència deslleial aprofitant que els sous de la majoria d’investigadors estan ja coberts per la seva activitat docent o per programes de finançament de la recerca. Per molts diners que això pugui aportar, no em sembla legítim. No tot ha de tenir cabuda dins la transferència de tecnologia.

Finalment, si apostem únicament per aquelles activitats que generen benefici en el pressupost, deixarem fora tot un bon grapat d’activitats d’altíssim valor per a la societat, tot i que no siguin fàcilment mesurables en euros. Imaginem per exemple el desenvolupament d’un programa informàtic capaç d’automatitzar una tasca tradicionalment feta a mà per un expert del món de la salut. Posem pel cas que l’expert humà triga dues hores en fer aquella tasca i amb el suport de l’eina informàtica requereix tan sols uns minuts, de forma que s’escurcen les llistes d’espera dels pacients abans no reben un diagnòstic. Podem decidir carregar les hores de desenvolupament del producte informàtic, afegir la despesa de màrqueting i comercialització, i esperar que algú ens ho compri (ja avanço que la suma de tot això són moltes hores i persones, i el preu serà força elevat). També podem fer una col·laboració altruista posant hores per la nostra banda, aprofitant que algun programa de finançament públic de recerca ens ha pagat els recursos bibliogràfics, ordinadors, programes, etc, necessaris per a desenvolupar la nostra eina. Quina alternativa adoptem?