La pluja beneeix el nou Enterrament de la Sardina a la plaça de la Muralla

Mataró va viure ahir dia 1 la jornada tradicionalment més surrealista de l'any, amb una ciutat que està de dol –però on tothom segueix rient- per la mort d'un rei que només ha governat la ciutat durant sis escassos dies. A partir de els cinc de la tarda els que van voler van poder rendir el seu darrer homenatge –o el primer per segons qui- al rei dels poca-soltes, en Pellofa XXVIII, mentre el centre de la ciutat s'omplia d'esqueles reials.

A 3/4 de 8 del vespre, la “processó laica” va sortir dels baixos de l'Ajuntament i es va dirigir a plaça de la Muralla, que ahir perdia la virginitat i es convertia en una plaça pública, com encertadament es va dir a l'inici de l'Enterrament de la Sardina. La gent va prendre part del seguici per La Riera i el carrer d'en Pujol, però quan la comitiva va desembocar a la plaça Xica una part del públic va optar per córrer a buscar lloc a les grades de la plaça de la Muralla passant per la plaça de Can Xammar. Les dues places estan connectades a través del pàrquing i allà es van produir curioses escenes pel desconeixement que la majoria de ciutadans tenen encara d'aquest espai. La gent corria esperitada amunt i avall barrejada amb actors i figurants de l'espectacle i tothom va acabar sortint per on va poder, uns pel carrer de l'Hospital i altres pel Camí Ral. El pàrquing devia rebre, això sí, més visites que en tota la seva curta història.

Instal•lats ja a les grades, els assistents van poder observar com la plaça de la Muralla es revelava com un espai estèticament molt interessant –semblava un teatre natural- però no del tot pràctic, ja que la visió dels que van quedar a la banda del carrer de l'Hospital era molt desdibuixada. A més, la pluja va voler beneir a la seva manera l'estrena d'aquest nou espai i va fer acte de presència just enmig de l'acte, cosa que va obligar a desplegar paraigües i va complicar la crema del cos d'en Pellofa.

El Partit Popular, la bèstia negra d'aquest tipus d'actes, va trigar tan sols dos minuts a aparèixer, perquè una suposada militant del partit, “Milagros de Palacio éntremela despacio”, va intentar sense èxit prendre el control de la situació i celebrar uns funerals estrictament religiosos. Però els responsables de la Confraria de l'Enterrament i les Set Setmanes, els encarregats de l'acte, ho van impedir. Acte seguit es van proclamar les darreres voluntats testamentàries d'en Pellofa, el moment on els membres de la Confraria de l'Enterrament es dediquen a esbudellar la classe política i dirigent local.

Testament amb poques rialles
El discurs, en la línia del de divendres passat davant l'Ajuntament, no va recollir excessius riures. De Baron es va dir que era un “ensopit” i que no havia tingut cap escàndol i les crítiques van anar en canvi pels socis petits del govern, ICV –en relació al PMC: “Ja n'hi ha prou d'en Graupera”- i ERC –pel Cas Llansó-. L'únic edil socialista que va rebre llenya va ser Arcadi Vilert, que va tornar a ser acusat d'”especulador”, un clàssic dels darrers anys. L'oposició també va rebre i de valent. CiU per -van dir- tenir uns votants que tenen “un peu i mig al tanatori” i el PP –en aquest cas concretament el portaveu Paulí Mojedano- per reclamar com a pròpia una Constitució, la del 78, que suposadament no va votar.

Finalment van rebre Caixa Laietana –animant futurs lladres a fer un nou “rififí”-, Robafaves –se'ls va acusar de capitalistes- i la pròpia Sala Cabañes, els responsables de la qual tenen alter egos clavats a la Confraria de l'Enterrament. En aquest cas, demostrant autèntica capacitat transgressora envers ells mateixos, es va dir que els seus responsables preparen “un pilotazo” amb l'"Operació Sala Cabañes" en presència del president del Centre Catòlic, Antoni Blanch, que feia com si sentís ploure–. El que no va tenir cap gràcia van ser les referències a personatges molt estimats a la Sala Cabañes –“Miguelete” Aliberas o Oriol Abelló- però que coneix com a molt l'u per cent de la població mataronina. Que no havíem quedat que es tractava de fer una festa autènticament popular?

Sigui com sigui, la novetat de l'emplaçament va fer furor i, comptant la capacitat de les grades, ahir van fer cap a la cita unes mil vuit-centes persones, segons càlculs de la Confraria de l'Enterrament. Això sense comptar les persones que miraven l'acte des de la plaça de Can Xammar, uns metres per sobre, i els que intentaven veure l'espectacle sota les grades a través dels forats que queden entre esglaó i esglaó. En la vessant purament artística cal reconèixer que hi va haver moments realment espectaculars com quan els vicis van aparèixer a la plaça a ritme de samba i van perdre la batalla contra les velles -les set setmanes de Quaresma-, que tenien el recolzament de desenes de penitents habillats amb màscares de color blanc i túnica i mocador negres i que enarboraven grans banderes liles. L'acte va servir per testejar les noves composicions fetes expressament per Àlex Montasell i les coreografies de Mercè Grané.

Un cop la Vella Quaresma havia près les regnes de la ciutat, la comitiva va desfilar fins la plaça de la Peixateria enmig d'una forta pluja on la figura dibuixada i construïda per Jordi Ribas va quedar entronitzada dalt de l'edifici neoclàssic mentre la gent menjava bunyols de bacallà i bevia vi calent.