La nostra ciutat històrica

Malgrat que Mataró disposa d'un Pla Especial per protegir el patrimoni arquitectònic i ambiental, la realitat és que, de mica en mica, el centre històric i l'eixample de la nostra ciutat van perdent la fesomia, el caràcter i la personalitat que sempre els havien caracteritzat. Cada vegada són més els carrers i les places en els que es va esfumant, com a conseqüència de la substitució de les cases de cós per noves edificacions que utilitzen materials impropis i que no tenen en compte ni la tipologia ni la unitat compositiva existent, l'ambient que el Pla Especial havia de protegir. La substitució dels edificis en detriment de la seva restauració o rehabilitació (que lluny que estem, també en això, de la resta d'Europa) fa que, lentament, es vagi espatllant l'harmonia arquitectònica, i que els nostres carrers i les nostres places vagin perdent la seva idiosincràsia i el seu encant: menys cases de cós; menys façanes amb predomini dels plens sobre els buits i de les proporcions verticals sobre les horitzontals a les obertures; menys cornises; menys esgrafiats; menys portals, balcons i finestres amb brancals i llindes de pedra; menys baranes de ferro forjat; i menys sotabalcons amb rajoles decorades. Podríem dir que a cada bugada perdem un llençol.

Al respecte, és especialment greu que en aquest procés de despersonalització hi hagin jugat un paper molt important (determinant, diria jo) les actuacions urbanístiques que, promogudes pel mateix govern de la ciutat, ha executat l'empresa municipal PUMSA. Després de preguntar-me, moltes vegades, per quina en podia ser la causa, he trobat part de la resposta (una altra, de ben segur, és l'especulació urbanística) llegint el llibre “La confusió de l'urbanisme. Ciutat pública versus ciutat domèstica” de l'arquitecte i urbanista, Josep Oliva i Casas.

Escriu, Oliva: “Qualsevol bon arquitecte (hi afegeixo jo, que també qualsevol bon govern) hauria d'intentar adoptar sempre la visió de la ciutat ja que li confereix una visió més àmplia i situa el projecte d'edifici en el seu context. No obstant això, encara que teòricament fos així, el professional pot decidir donar tota la importància al treball que té entre mans i, per tant, més o menys conscientment subestimar l'entorn urbà on es troba inserit el seu edifici. Alguns exemples de certa qualitat evidencien aquest afany de protagonisme i aquest desinterès per ser una peça més, encara que valuosa, del panorama urbà. Aquest relativisme de l'arquitectura respecte de l'urbanisme de vegades no s'entén o no es vol entendre. Falta dialogar amb la ciutat, la qual cosa significa mantenir-hi un grau de subordinació”. Tot i que segur que no és així, sembla ben bé com si, en escriure-ho, el Sr. Oliva estès pensant en l'actuació que s'ha fet, en els darrers anys, a l'àmbit de Can Xammar. Al respecte, l'edifici d'oficines que s'està acabant de construir a tocar de la muralla esdevé un potent cop de puny visual contra el patrimoni històric de la nostra ciutat antiga.

D'entre les actuacions que actualment promou el govern, un altre bon exemple d'aquest afany de protagonisme el trobem en el projecte de renovació de l'Illa de Can Cruzate; sobretot pel que fa a l'equipament municipal que s'hi vol construir i als cossos que es volen afegir en els edificis que conserven la façana. Tant li fa que es tracti del centre neuràlgic de la nostra ciutat històrica, és més important que, fent gala de la mentalitat de nou ric que els caracteritza, el govern i alguns tècnics puguin vanar-se de la seva gran obra. En la mateixa línia, els cossos que s'afegiran a l'Escorxador i a Can Marfà serveixen d'exemple per explicar la manca de respecte pels bens catalogats i les ganes de fer el fatxenda.

A Europa (només cal acostar-se a la veïna França per comprovar-ho) les ciutats històriques mantenen, sempre, la seva fesomia –aquella que les dota de caràcter i personalitat– conciliant, això si, la protecció de que són objecte amb les adaptacions necessàries a les exigències del nostre temps: les condicions d'habitabilitat, l'activitat comercial, els serveis a les persones, l'oferta cultural, etc.. En canvi, les noves edificacions (que també n'hi ha) creixen fora dels sectors històrics; òbviament amb voluntat de deixar-se veure, però sense malmetre la bellesa dels carrers i les places que, al llarg de centenars d'anys, han configurat la imatge de la ciutat.

El camí que ha emprés el govern de Mataró és un camí equivocat. Precisament en un moment en què, com a conseqüència de la globalització, la tendència a la uniformització és cada vegada més forta, és fa més necessari que mai conservar i potenciar allò que ens fa diferents. Com bé saben molts ciutadans i ciutadanes (una vegada més, la possibilitat de viatjar per Europa ens ho ha ensenyat) les ciutats que han preservat els sectors històrics són ciutats competitives que generen atracció i que projecten, arreu, la seva personalitat.

Per això, cal corregir la tendència imposada pel govern i compatibilitzar el creixement urbanístic amb la necessària preservació del centre històric i l'eixample de la nostra ciutat. Conservar-los i potenciar-los (on són les polítiques específiques d'ajut a la restauració i a la rehabilitació?) hauria d'ésser, a més d'un exercici de defensa de la nostra identitat i una mostra de respecte a la condició de ciutadans i ciutadanes de les generacions que ens han precedit, les actuals i les que ens succeiran, una de les apostes estratègiques que haurien de fer possible que Mataró es situés entre les ciutats que seran referència en el futur.

Contràriament a allò que ens volen fer creure des del govern municipal, Europa en general i França en particular ens han ensenyat que és possible modernitzar les ciutats històriques sense destruir-les.

De fet, què podíem esperar d'un govern que ni tant sols va tenir la sensibilitat necessària per conservar el magnífic saló de Plens de l'Ajuntament?