La Nit Boja més massiva

La combinació de Nit Boja i divendres prometia ser espectacular, però es va mostrar fins i tot més demolidora del que en un principi era previsible. El centre de la ciutat es va convertir ahir divendres, dia 25, en una espècie de ‘rave’ infinita gràcies als milers de persones decidides a protagonitzar una de les Nits Boges més massiva de la història. La plaça de Santa Anna, la Riera, el carrer d’en Pujol i la resta dels vials del casc antic van ser l’escenari d’una festa immensa, plena d’imatges més properes al San Fermin més desbocat que a les Santes tradicionals. Es va notar, i molt, que a l’endemà la majoria no havien d’anar a treballar. Mentre un s’obria pas com es podia entre la gentada, no trobava descabellat pensar que tots els mataronins, els 120.000, s’havien donat cita al nucli històric per viure la nit com si fos la darrera de la seva vida. Segons les dades facilitades per l’Ajuntament, un total de 14.000 persones van participar al Desvetllament, unes 10.000 a l’Escapada a Negra Nit i prop de 8.000 a la Ruixada. Una nit delirant, agobiant, brutal, una estampa única, la viva imatge d’una ciutat celebrant la seva Festa Major i sentint-la com un esdeveniment intransferible.

A la Nit Boja no li van mancar al·licients. La recepta tradicional es va mantenir com sempre: Desvetllament Bellugós, Convidada, Escapada a negra nit, Tabalada i Ruixada. Però la composició dels ingredients va patir canvis importants. Per començar, el Desvetllament, l’acte on s’han centrat les preocupacions de l’organització de la festa, cada cop més massiu i incert, a punt de perdre la seva essència. Hi havia força expectació al voltant de la solució adoptada, sonoritzar la banda per evitar massificacions al voltant dels músics, fer que el Bequetero se sentís a tot el recorregut i, per tant, mantenir el Desvetllament com un acte genuí i segur per a tots els participants. La solució, captar la música amb micròfons i enviar la senyal acústica per ones de ràdio fins a dues torres d’altaveus situades a l’Ajuntament i a plaça de Santa Anna respectivament, va ser prou satisfactòria. Els altaveus van ser capaços d’amplificar la música amb força potència al llarg de tot el recorregut de la Riera, tot i que cap a la meitat del mateix, als voltants del carrer Pujol, el so pràcticament no arribava (feia la impressió que els altaveus disposats a l’Ajuntament sonaven més potents que els de plaça de Santa Anna). En tot cas, no es van sentir pas gaires queixes per la sonorització, que a més va permetre quelcom inèdit en els darrers anys: que tota La Riera comptés fins a 15 i saltés alhora, seguint al mateix temps el ritme del Bequetero.

Però poc hi podien fer els altaveus per evitar la massificació de l’acte, on s’hi van reunir 5.000 persones més que l’any passat. A ¾ de 12, un quart d’hora després que comencés el Desvetllament, encara hi havia molta gent a l’alçada del Zara de la Riera. Tot i així, va ser un Desvetllament sense incidents destacables (encara que es van haver d’atendre setze persones) i on es van reproduir la mescla ja clàssica d’imatges contradictòries: pares i mares ensenyant el ritual als seus fills, creuant-se amb joves que feien l’avió intentant mantenir l’equilibri amb garrafes de cinc litres de sangrïa, o d’algun líquid indeterminat, al cap. Quan la comitiva va arribar a plaça de Santa Anna, en diversos moments era difícil moure’s.

Quan es va notar que hi havia més gent que mai va ser precisament a la Convidada de la Família Robafaves, que va estar animada per la música de Xarop de Canya. No hi cabia ni una agulla a la plaça de Santa Anna, els porrons de vi i les galetes van volar (i això que semblava que enguany n’hi havia més que mai), i força gent va decidir anar-se’n a buscar la vida a un altre lloc mentre no començava el correfoc. Al carrer Pujol, on cada nit del 25 de juliol es crea una mena de microclima apart al voltant de les barres de diversos bars, també estava ple com un ou. Els establiments del carrer van fer l’agost de 2008 i dels propers anys també.

Una ruixada que segueix mullant
Cap a les dues de la nit va arrencar l’Escapada a negra nit, que en aquesta edició comptava amb més colles convidades que mai. Tot i la gentada, el correfoc va ser pacífic, ja que tan sols es van haver d’atendre 17 persones de les prop de 10.000 que hi van participar (l’any passat van ser fins a 87). La traca final es va fer al Parc Central, cosa que va agafar despistat més d’un que se la va perdre. Un Parc ple, per variar, amb les barres de nou folrades de gent, on es feia complicat poder demanar una beguda (encara que ningú desistia). La nebulosa que sol caure a plom sobre el parc entre la Tabalada i la Ruixada va semblar força lleugera aquest any, així que tot seguit l’aigua va començar a descarregar sobre la plaça Honorat Vilamanyà. La reducció del cabal d’aigua utilitzat era immensa, tan sols un 10% de la quantitat total de l’any passat, però viscuda la Ruixada d’ahir, un es pregunta perquè s’arribaven a gastar fins a 200.000 litres en altres anys. No calia ni un minut sota els aspersors per acabar ja no mullat, sinó completament xop. En l’àmbit musical, res de nou: èxits de pop espanyol i internacional mesclats amb clàssics del rock català, el bequetero i alguna que altra broma. Musicalment mai ha estat una vetllada gaire exigent ni amb voluntat d’actualitzar-se, i aquest any no va ser una excepció, així que no val la pena donar-hi més voltes. Ahir ningú semblava que hi dediqués ni un segon a fer-ho. Hi havia altres prioritats.