La meva 'història d’amor' amb un jove anomenat Werther

Títol: Les tribulacions del jove Werther o Las desventuras del jove Werther
Autor: Goethe

Llibre que he llegit quatre cops, si no recordo malament, però que rellegiré molts més. En el món de la literatura, per als qui l’estimem i sentim de veritat, resulta impossible quedar-se amb un llibre, un autor, una època. Tota bona literatura, com en qualsevol àmbit, sempre va de la mà de tota la resta.

La corrent del Romanticisme (que vindrà després de l’aparició d’aquesta obra) ja és en sí, per a mi, desconcertant, misteriosa, genial, i m’interessa profundament. Què dir del mestre Goethe, un dels grans, que va arribar a renunciar al seu Werther i al Romanticisme més pur, per l’impacte brutal que va tenir la seva obra, ja que joves que es van sentir identificats es van suïcidar prop del llac on vivia, i on ell mateix va trobar pàgines de l’obra a l’aigua. Com veieu, sembla una altra història Romàntica.

Aquesta obra és una de les meves històries d’amor perquè la sento com a pur Romanticisme, és el que es volia transmetre; i perquè després de llegir-la una i altra vegada, llegir altres tantíssimes obres del període, acudir a classes a la llicenciatura, i llegir llibres sobre crítica literària, inclòs el gran Baudelaire que és, per a mi, com la Bíblia sobre tot el que escrivia i opinava, s’arriba a la conclusió de què és una obra mestra.

Qui no s’enamoraria de Werther? Qui no cauria en la temptació ? La Lotte no ho fa, i segueix amb la seva decisió de casar-se amb l’Albert. Allà comença el discurs romàntic que tant defensaven els autors de l’època: “si ja has trobat l’amor etern, i no pots aconseguir-lo, no hi ha que seguir buscant, ja està, s’ha acabat ”.

Però el que pot resultar tan trist als nostres ulls, és un descans i un ram de tranquil•litat, pau i alegria per al protagonista, que decideix suïcidar-se perquè no queda altra opció, ja ha arribat al verdader, a l’únic.

Un detall sublim, per part de l’autor, és el fet que sigui Lotte qui toqui amb les seves mans, abans d’embolicar-les i enviar-les ignorant la seva finalitat, les dues armes amb les quals Werther es traurà la vida.

Quina prova d’amor pot haver més gran?

Què per què no lluita per ella? Perquè la qüestió no és aquesta, sinó el deliciós encontre d’aquell amor etern que els romàntics asseguraven que tots tenim i que és en algun lloc, i que quan es troba, sigui correspost o no, ja està, ja no vols anar buscant res més, ja que no hi ha res que pugui superar al sentiment d’allò etern, d’allò infinit.

Estic enamorada de l’obra, de Werther, de l’ideal romàntic, i espero i desitjo no canviar mai.

Segons vaig sentir recentment en una pel·lícula italiana Tinc una cosa que dir-vos: “els amors impossibles són els que duren per a sempre”.
No hem canviat tant!

sportames@gmail.com