La Mala Rodríguez mostra la seva efectivitat davant d’un Clap ple a vessar

Les primeres files barallant-se per quedar-se amb la jaqueta vermella de La Mala Rodríguez (“Esteu bojos!” va cridar quan es va acostar per llançar la cotitzada peça de roba al públic i aquest per poc no se l’endú a ella també) va ser la imatge que va tancar el concert de la rapera gaditana divendres passat al Clap. La sala mataronina, plena a vessar com en les grans ocasions, va ser testimoni d’un concert energètic, eficaç i també força breu, diferent al caòtic espectacle que La Mala (Maria Rodríguez) havia ofert en el seu darrer pas per la sala. El seu show està molt calculat i rodat; tot i que el format amb el qual venia (tan sols acompanyada per Dj Woody i la corista Maryam Llano) feia preveure un concert cru i directe al gra, molt arrelat a l’essència hip-hop de l’artista, La Mala va saber demostrar que és una de les cantants més polifacètiques de l’escena estatal. Va ser un recital més orgànic del que s’esperava, en què La Mala no va tenir cap problema per saltar del hip-hop al flamenc, el soul i l’R&B.

Després de l’habitual exhibició del DJ per escalfar l’ambient (tirant de bases de clàssics nord-americans com A Tribe Called Quest, Dr. Dre o De La Soul), La Mala va prendre l’escenari arrencant amb un dels seus ‘hits’ definidors, La Niña, que el públic se sabia de memòria. La pulsió ‘electro’ del tema, gran èxit del disc Alevosía, va donar pas a una primera part del recital en què les cadències soul i R&B i els repunts flamencs van ser la nota predominant. Un terreny una mica pantanós, del qual La Mala sovint en surt molt airosa però que en ocasions la porta a caure en clichés més propis de Bebe o Chambao que li acaben restant personalitat. Se salva, però, gràcies a temes molt ben construïts, com Nanai (el single del seu darrer àlbum, Malamarismo), Volveré, Menos tú o Jugadores, jugadoras.

Quan va aconseguir encendre veritablement el públic, però, va ser en el tram final de l’actuació, en especial quan va atacar Tengo un trato, tema de pura arrel hip-hop que ha marcat tota la seva trajectòria. La nit es va acabar d’arrodonir amb Yo marco el minuto i Toca toca, un tema tan sensual com la pròpia cantat. Si hi ha quelcom que li sobra a La Mala és magnetisme. Domina l’escenari com mai, amb una actitud lànguida, sobrada i desafiant, que expressa sobretot a través d’una mirada que no s’oblida. La Mala es va mostrar molts segura de sí mateixa, segurament perquè se sent molt còmode amb la fórmula escollida pel directe, basada en un repertori ja molt consolidat i que domina a la perfecció. El seu darrer treball data de 2007, i de moment hi ha molt poques notícies sobre el nou àlbum que teòricament ha de publicar aquest 2009. Un disc que s’intueix clau per saber cap a quin costat es decanta la seva trajectòria fins ara impecable.