La llei del mínim esforç, què passa?

A vegades tinc la sensació que esforçant-se al mínim ja n’hi ha prou. O almenys aquest és clarament el lema del país en què vivim. No cal parlar dels de més amunt, que semblen gaudir superant els límits de corrupció, a veure qui és capaç d’enganyar més. Aquesta idea ja es predica i, el més greu, se’ns inculca des de ben petits. No és sorprenent, per tant, que tots acabem adaptant aquest pensament com estil de vida, i que s’acabi transmetent de generació en generació com si es tractés d’herència biològica. I és que ja des que se’ns escolaritza ens trobem rodejats de boques que prediquen una cosa i de cervells que en fan una altra.

Situacions en què quan hi som no entenem què està passant, que ens semblen totalment absurdes... quantes vegades ens hi hem trobat? Només cal que ens fixem que des de sempre, se’ns ha ensenyat que hem d’ajudar el que no acaba d’arribar-hi, ja sigui per voluntat o no. I això ens pot semblar correcte o no, però triem l’opció que triem, el criteri ha de ser equitatiu per a tots. No estem en una societat suposadament igualitària?

No és necessari fixar-se en realitats gaire complexes, el dia a dia d’un estudiant, ja no dic bo, sinó interessat en estudiar, consisteix en una lluita constant per la igualtat. Durant tot el procés educatiu ens veiem sotmesos sota la pressió de les bones notes, que es presenten com l’exemple a seguir. Però aquesta intenció, aparentment tan comprensible per a tot estudiant i professor, acaba contradient-se en la pràctica. Però per què? Com és que és més fàcil premiar el de baix sempre? Si es recolza el suficient, també s’haurien de recolzar els notables i els excel·lents, o què passa? Per què se’ls vol extingir?