Capgròs
Hem estat vivint en els darrers anys, sobretot després de l’inici de la crisi econòmica, acompanyada d’un cert puritanisme ètnic, una estigmatizació sense precedents de les comunitats de ciutadans i ciutadanes, provinent d’altres països, mitjançant un discurs que els atribueix tots els mals del món: la crisi econòmica, la manca de civisme i seguretat, la manca d’integració, el baix nivell d’estudis de l’alumnat autòcton,….per poc també el canvi climàtic i les seves conseqüències.
Com a persona pertanyent a aquestes comunitats, observava tot això amb ulls de tristesa i decepció. Lamentava molt la direcció vers la qual va l’estat de convivència per al qual ha treballat molta gent dia rere dia, la facilitat amb la que la gent es dóna el dret d’acusar, generalitzar i oblidar que en un moment donat, aquestes comunitats han contribuït a construir el país amb suor i sang, quan la gent autòctona es negava a exercir feines poc qualificades i poc pagades. M’estranyava molt que Catalunya l’acollidora esdevingués de cop i volta excloent com si no res. M’indignava que la piràmide de valors i principis que Europa ha forjat i dels quals s’enorgulleix (oi que Catalunya és Europa?) fos concebuda en clau etnocèntrica a l’estil de “els de casa primer”,…etc, etc, etc.
Però encara em faltava una mica d’intel·ligència per descobrir que de totes les comunitats dels desgraciats immigrants, una és més estigmatitzada i culpabilitzada i posada en quarantena. Aquesta és la comunitat marroquina, o més ben dit la comunitat dels moros i mores (la fruita no).
Frases com “Mora, guerra al moro”, “moro de mierda”, “els fraus en el PIRMI i els marroquins”, “em preocupa que naixin més Mohameds que Jordis” i altres que hom sent últimament, no deixen cap lloc a dubte que la comunitat marroquina està al punt de mira de manera especial. Això està ajudant al ressorgiment de l’odi històric cap al moro. Al moro que va lluitar contra el colonialisme espanyol i que va ser arrossegat a enrolar-se en les tropes franquistes en la guerra civil espanyola (el moro que trajo Franco). Tot això resulta que encara viu en la memòria col·lectiva, alimenta odis i distorsiona realitats. Tot això, ho han de pagar els descendents d’aquest moro, cada vegada que sorgeix una crisi econòmica.
Resulta que els i les descendents dels moros hem triat aquest país per viure-hi, ens esforcem per conèixer-lo, estimar-lo i integrar-nos-hi. Ens hem cregut el discurs de “sumar i no restar” i hem estat tot aquest temps sumant i considerar-nos uns més d’aquí malgrat una llei que ens recorda en cada moment que som estrangers.
Entre nosaltres hi ha la persona lladre, la hipòcrita, l’aprofitadora…però també la treballadora, la voluntària en entitats sense ànims de lucre (n’hi ha prou amb consultar el nombre d’entitats de gent d’origen marroquí), l’escriptora en les llengües autòctones, la guanyadora de la marató escolar, i malgrat totes les dificultats legals i socials, la metgessa, la professora, etc, etc, etc. Perquè només se’n presenta com a mendigants i aprofitadors? Perquè no se’ns considera integrats? Perquè es distorsiona tan la realitat?
Estem a pocs dies del 2012, any en què es compleix el centenari del colonialisme espanyol al Marroc. Fa 100 anys, els nostres avis i àvies van ser matats, detinguts, confiscades les seves terres i bombardejats amb armes químiques prohibides internacionalment. Perquè el tracte oficial amb els marroquins no és el mateix que amb les persones vingudes de les excolònies espanyoles en Amèrica Llatina? Perquè Espanya no demana perdó per als crims comesos al Marroc?
I després de tot això, els moros i mores hem de pagar tan car el preu d’unes relacions històriques desequilibrades i asimètriques?
Em sembla que falta molt de coratge per afrontar el nostre passat amb valentia i avançar cap al futur comú, falten lectures objectives i científiques als fets històrics que uneixen “moros” i “cristians”, falta ressaltar més els aspectes positius d’aquestes relacions històriques i oblidar-se dels negatius, (descobrirem que som tan units fins al punt que no sabem del cert qui de nosaltres és moro d’origen i qui no), falta una seria i responsable reconsideració del ciutadà d’origen marroquí (i també d’altres orígens)…perquè si no, els petits Mohameds aprendran molt d’hora que no són d’aquí i que per tant no val la pena integrar-s’hi. Així la convivència i la cohesió social perillen i costarà molt restablir-les.
Comentaris