La difusió dels béns de parlamentaris causa furor

Està causant furor la difusió pública dels béns dels parlamentaris i parlamentàries entre la ciutadania. La pàgina web del congrés treu fum, amb un munt de visites de gent curiosa que vol saber quin és el seu patrimoni.

El totxo ocupa, com no, bona part de les inversions dels diputats i senadors, i els diners estalviats i/o invertits, la resta, bàsicament.

Encara que, mentre no es demostri el contrari, els bens personals són personalment legítims, i no és objecte d’aquest article qüestionar-los (tot i que no estaria de més arribar a conèixer com s’han aconseguit). Per exemple, crida molt l’atenció que la diputada Mercedes Cabrera, diputada del PSOE, declari 6.000.000€ invertits en participacions d’inversió col·lectiva, la qual cosa em sona molt a SICAV. Las SICAV son Societats Anònimes acollides a la legislació específica d’Institucions d’Inversió Col·lectiva, que gaudeixen d’importants avantatges fiscals i que tributen l’1% en l’Impost de Societats.

En tot cas, el que sí que puc qüestionar és si paguen o no impostos suficients en relació als seus ingressos. I la resposta és: a Espanya, no, a Catalunya, tampoc. I dic no, perquè la política fiscal d’aquests darrers anys (molts anys) ha anat reduint considerablement els impostos a les classes més altes, quan no els ha fet desaparèixer directament (impost de successions, de patrimoni, SICAV, etc.)

Per tant, el que sí qüestiono és la política fiscal del govern central i el de la nostra Generalitat de Catalunya pel que té de regressiva socialment parlant. No paguen els que més tenen, sinó a l’inrevés.

Feta aquesta consideració prèvia, el que sí vull qüestionar és la relació entre patrimoni i discurs polític. Així causa estupor que, per exemple, el patrimoni del senyor Duran i LLeida: 1 apartament, 1 casa, 1 pis ... només 8.000€ als seus comptes corrents i, atenció: amb un deute hipotecari d’1.008.038€ en hipoteques, tingui la barra (ell i el seu govern) d’estrènyer-nos el cinturó a la classe treballadora acusant-nos d’haver estirat més el braç que la màniga. Com poden parlar ell i el seu partit d’eixugar el dèficit si ell no sap equilibrar el seu pressupost. I aquest és el govern dels millors?.

Més estrany encara és el cas de la senyora Alicia Sánchez-Camacho. Declara tenir 1 pis (pel qual deu 648.000€) té 4.000€ estalviats i no té cap cotxe (tret de l'oficial, és clar). O sigui: endeutada fins les celles, incapaç d'estalviar, i també ens acusa d'haver estat malgastadors. Ens estan prenent el pèl a tots plegats, no?

I podria continuar amb casos com els anteriors de forts desajustaments pressupostaris entre el que ingressen ses senyories i el que gasten. Però no ho faré per manca d’espai.

Així que, en conclusió, afirmo que alguns d’ells i d’elles, sobretot entre els que ens governen i/o ens poden governar en el futur, sí que són deficitaris/es. No hi ha equilibri en el seu balanç econòmic personal, i essent així, que no saben administrar-se, hom es pregunta com ens poden governar? A no ser... que ens ocultin coses i no declarin tot el que tenen.