La Cerdanyola s'apaga

La UD Cerdanyola ha donat les seves últimes puntades a una pilota. La crisi del CE Mataró ha acabat emportant-se per davant al que va ser el seu màxim rival. Seria injust, però, acusar només a l'entitat groc-i-negre com a causant dels mals de l'entitat. Se li pot atribuir, això sí, l'estocada de gràcia. Els deutes impedeixen treballar amb normalitat. Si és que hi havia alguna normalitat en tenir un equip sense formar a una setmana de començar la temporada, que els jugadors no sabessin normes tan bàsiques com que no hi ha fora de joc en una sacada de banda, que en el primer partit no es presentessin a jugar... al seu propi camp; i que es jugui amb fitxes no validades. Els pedaços han acabat funcionant al CE Mataró amb un equip fet a última hora. Però la Cerdanyola no ha tingut la mateixa sort.

Es podrien assenyalar moltes causes que han portat l'entitat a aquest punt crític. Es cauria, de nou, en els aires de grandesa que rodegen el món del futbol. En els diners gastats a cop de talonari i no invertits en el futur. En la confiança, això sembla recurrent en aquest món, en les immobiliàries i patrocinadors que ofereixen duros a quatre pessetes. Com explica Paco Cortés en el reportatge publicat a Capgròs aquesta setmana, tot va pujar com l'espuma degut a una situació irreal. Fruit dels diners d'un mecenes. Però abans hi havia història. I després en va haver-hi. I una base gran pel mig dilapidada.

La possible solució a la salvació de la Cerdanyola era senzilla i bona per totes les parts implicades. Es deixava enrere l'afiliació que no portava enlloc. Perquè el CE Mataró mai ha demostrat un interès real en estar pendent i atent del que passés al Camí del Mig. Perquè un equip a la Segona Territorial no pot ser el salt natural de jugadors juvenils que han estat disputant la Divisió d'Honor o la segona màxima categoria. Ni ho pot ser, ni així ho volen els mateixos afectats. I perquè el salt de la penúltima categoria del futbol català és massa gran respecte la Primera Catalana.

I si no interessa, quin és el problema? Els diners. Uns no els tenen per pagar el que suposa el trencament de l'afiliació o les condicions que se'ls ofereix. Els altres no cedeixen perquè entre tant deute, el que no faran és deixar escapar la possibilitat de cobrar per alguna via. Com podria ser que la Cerdanyola volgués independitzar-se de nou. El resultat és una (mala) partida d'escacs acabada en taules. Perquè amb aquesta situació no hi guanya ningú.

El CE Mataró ha de tenir un filial. Però ha de tenir un equip al Municipal de Mataró, entrenant colze amb colze amb el primer equip, que els entrenadors tinguin contacte i els jugadors vegin possibilitats reals de pujar al primer equip. Per tant, no cal la Cerdanyola. L'afiliació hagués estat una bona idea si hi hagués hagut una suma potent d'equips de la ciutat i la gestió econòmica del principal equip (amb Paco Gonzalo al capdavant) no hagués destrossat un plantejament que, amb matisos, no era del tot dolent pel futbol mataroní.

La Cerdanyola s'ha convertit en una molèstia de la que no es volen desprendre. Segurament perquè això també suposaria no comptar amb les instal•lacions del Camí del mig. Possiblement útils en el futur. Però que, de moment, es troben desèrtiques a nivell de Fundació. I el problema acabarà, si no hi ha solució, en les seves mans. Juanjo Calduch i els seus companys que han volgut gestionar de nou l'entitat han plegat veles davant la impossibilitat de fer res. Per tant, qui es menja el cos serà el CE Mataró. Amb els deutes de la Federació, amb les multes que s'arrossegaran per no presentar-se i retirar-se de la competició i amb la pregunta de què fer amb la Cerdanyola. Potser quan Sardà aconsegueixi firmar, hauria de ser en breu (ara ja de veritat asseguren) es troba resposta a la pregunta. Tot i que el mal, que ve de lluny, ja està fet.