La brotxa gorda: 1714

En aquest món hi ha pintors decoradors i pintors de brotxa gorda, metges i curanderos, polítics i demagogs, periodistes i manipuladors, historiadors i cuentistes. L'episodi de 1714 és un terreny on es posen a prova les habilitats d'uns i d'altres. Per una banda, tenim els que diuen que això de l'11 de setembre és un invent del catalanisme, que també és un invent. Aquesta interpretació sovinteja pel centre liberal peninsular. No tot per sort. Això cal deixar-ho clar. Perquè a Madrid, encara que per aquí es digui que no, hi ha vida intel·ligent. Aquesta postura, darrerament reviscolada, ha reciclat en benefici propi la Teoria de l'Invent de la Tradició elaborada per historiadors marxistes anglesos com E.J. Hobsbawm. No és la primera vegada, ni serà la única, que els nous conversos ultres al conservadorisme liberal reconverteixen elements i pràctiques marxistes per als seus projectes. A una cadena d'ones molts populars i espanyoles hi ha trajectòries vitals com aquesta, molt interessants i perilloses alhora, perquè en la informació i opinió barregen veritats que molts amaguen, per políticament incorrectes, amb mentides intencionades. Dinamita pura. El propietari del chiringuito, a qui molts demanen un servei integral a la veritat sense fer ells el mateix, hauria de pensar si no seria millor seguir un camí informatiu propi. Un camí desacomplexat i independent de les categories d'aquest neo-conservadorisme de pràctica leninista.

No pensem però que el trot del senglar només es dona als boscs aspres de la meseta castellana. El passat dia 5 al Saló de Plens, en la conferència en motiu de l'11 de setembre, en vam tenir un exemple. Allí se'n van voler presentar l'episodi de la Guerra de Successió exclusivament com un conflicte Catalunya-Espanya, com si al Principat no hi haguessin hagut el que se'n van dir botiflers, com si la societat i les viles catalanes haguessin actuat com un bloc contra l'invasor. Què fem, aleshores, amb el llibre de Núria Sales, Els Botiflers (1705-1714)(Barcelona 1981). El cremem per antipatriòtic. Se'n va dir que, d'existir botiflers, aquests eren els aristòcrates i els eclesiàstics, pel conferenciant, el més arnat de la societat; i que els austriacites eren el comerciants i els sectors més dinàmics del país. Què fem aleshores amb els molts aristòcrates i eclesiàstics austriacites? Què fem amb l'abat Francesc Dorda, natural de Mataró, bisbe de Solsona, encarregat per l'Arxiduc del Consell d'Hisenda, allunyat del seu bisbat per Felip V i confinat a Poblet? I amb els bisbes de Barcelona i Vic, desterrats de les seves seus episcopals pel Borbó per haver estat austriacistes? I amb els comerciants felipistes, que a Mataró, per exemple, eren molt nombrosos pels seus lligams amb el comerç amb França? ¿Què fem amb el creixement espectacular del comerç portat per catalans al segle XVIII, origen de tants capitals aplicats cap a la primera revolució industrial del nostre país, aconseguit per la penetració dins d'un mercat hispànic cada vegada més integrat i segur per la política de Ferran VI o Carles III?

Baixant per la rampa a tota pastilla i sense frens, se'n va acabar dient literalment que: “els hereus dels vençuts el 1714 eren els que s'havien manifestat pels carrers de les ciutats catalanes contra la Guerra d'Iraq”. O sigui: aquella Catalunya és aquesta Catalunya explotada, aquella Espanya és aquesta Espanya explotadora, aquell absolutisme borbònic és l'absolutisme del PP. I el conferenciant? És aquell conferenciant que, abans de la caiguda del Mur de Berlín, era un dels pares de la historiografia marxista catalana?

Molts dels que diuen fatxes a tothom que els porta la contrària no volen recordar que en les seves joventuts tenien com a model països com Albània. Molts dels que volen recuperar la memòria històrica no volen que se'l recordi que, quan eren joves, ultra-estatalistes, no creien en la força de la Societat Civil. Una realitat, la Societat Civil, que el conferenciant, ara, interpreta com el que havia salvat el país dels anys de la foscor borbònica del segle XVIII. Així és que tenim un neo-catalanisme radical, que descobreix la Tradició i que té passat marxista. Potser és que caigut el Mur de Berlín, ha calgut reorientar el negoci cap al catalanisme.

El problema està que el neoconservadorisme liberal madrileny i el neotradicionalisme d'esquerres catalanista s'assemblen massa. Els uneix el seu passat marxista i per tant una visió simplista i empobridora de les realitats present i històrica. Ni el botifler era un espanyolista, desconeixia que acabada la Guerra s'aplicaria la Nova Planta; ni era un traïdor, perquè Felip V havia jurat les Constitucions de Catalunya el 1701. La realitat, abans i ara, supera, gairebé sempre, els dualismes.

Els opinadors de la Brunete Mediàtica també tenen la seva rèplica a les nostres TV i ràdios catalanes i tothom els hi riu les gràcies. El pitjor és que els qui haurien de moderar aquestes afirmacions no s'atreveixen: o bé perquè no siguin titllats de traïdors; o bé per que tenen por de ser apartats de la menjadora pública o mediàtica. Sembla que en comptes de l'esforç de tenir el bosc net per que no s'hi cali foc, s'estimen més presentar-se de bombers després que l'incendiari de torn, passejant-se amb la teia encesa, s'ho hagi carregat tot. Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical xanax order fioricet amlodipine soma telemanipulation cheap cialis online alcohol order ambien order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol order ultram ultracet prilosec zoloft online punitive amoxicillin buy cialis adnexopexy antipathetical