La bellesa

Presoner, com soc, de les meves mancances, és un plaer llegir en un llibre les paraules i les frases que voldria expressar, i no puc, quan la bellesa m’embolcalla. Dic això arran de la lectura d’un capítol del llibre París- Nueva York- París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes del catedràtic i assagista francès Marc Fumaroli en què canta a la bellesa de la capital de França i de la meva incapacitat per descriure l’emoció que em provoca contemplar els edificis, els carrers, els ponts, els jardins i les places de la ciutat de les llums, les belles arts i l’elegància.

D’ella, diu Fumaroli, que passejant pels carrers de les illes pots escoltar, encara, les veus dels protagonistes de les novel·les que han tingut el Paris històric com escenari d’un teatre còmode i acollidor tant pels actors que hi han de viure com pels espectadors que anem a visitar-lo: les façanes del Louvre, la cúpula de l’Institut de France, el Pont Neuf, la Conciergerie, la Sainte-Chapelle i la seva agulla, Notre-Dame i les seves torres, l’Hôtel de Ville, la rue des Barres, la place des Vosges i tants altres espais i edificis que adoro i dels que no voldria separar-me. Admirar, des de les torres de Notre-Dame, les teulades del Paris històric, provoca en mi una emoció propera a la síndrome d’Stendhal.

Si passejar pel Paris històric és un regal immens per a la mirada, com descriure la contemplació dels tresors que s’amaguen darrera les seves façanes? Sens, Louvre, Orsay, Rodin, l’Orangerie, Carnavalet, Cluny... Em frego els ulls i em costa de creure! És possible que una ciutat atresori tanta bellesa? Arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives... El pensador també sembla reflexionar-hi. Ni tan sols un edifici tant repulsivament lleig com el que acull el Centre Georges Pompidou ha pogut desgraciar-la.

De la bellesa del Paris històric, Fumaroli, estudiós de la retòrica i de la literatura franceses, escriu el següent paràgraf: “El gris perla de París es único. Es una ciudad para grabadores, para burilistas y para pastelistas conocedores del arte del dibujo y de los visos del tornasolado. De sus épocas y estilos sucesivos, romano, románico, gótico, Renacimiento, clásico, rocalla, neogriego, Imperio, la ciudad ha guardado unos rasgos a los que el urbanismo de Haussmann dio la vida orgànica de un hermoso rostro y de un cuerpo elegantemente drapeado, sobre los que se posaron, posteriormente, cual joyas, un collar de Estaciones, el broche de la torre Eiffel, los colgantes art nouveau del Grand i del Petit Palais y los aderezos art déco de los Palais de Tokyo y del Palais de Chaillot”.

Amb dues ferides profundes (el centre Georges Pompidou i el fòrum Les Halles), tres de superficials (el museu del quai Branly, l’opéra Bastille i la torre Montparnasse), i força rascades (per exemple, les columnes ratllades del pati del Palais-Royal), el Paris històric ha resistit prou bé -com a mínim fins ara- l’atac que, des de fa anys i com a tot arreu, ha llançat un exèrcit de vàndals contemporanis amb l’objectiu de modernitzar la seva façana. Aguantarà, en endavant, el setge? De tot cor ho desitjo! No suportaria trobar, la propera vegada que la visiti, una ciutat amputada.

Fa uns mesos, en un escrit a La Vanguardia, Antoni Puigverd es preguntava perquè vivim en una època en què només progressa la lletgesa. Evidentment no tinc la resposta, però en sóc conscient i per això pateixo. Tant de bo que no progressi en el Paris històric i la seva bellesa perduri per sempre.

Els capvespres a l’île Saint-Louis són gairebé màgics. Quan la llum del dia s’apaga i els carrers queden pràcticament buits, una pàtina de misteri impregna els molls fins que, de sobte, en un palauet del quai d’Anjou, la veu d’Édith Piaf trenca el silenci: “Sous le ciel de Paris / Jusqu’au soir vont chanter / L’hymne d’un peuple épris / De sa vieille Cité”.