L'Escorxador

Fa un parell de dissabtes, mentre passejava capficat per qüestions que no venen al cas, vaig anar a parar, sense adonar-me’n, al conjunt modernista de l’antic Escorxador. Tant de bo l’atzar m’hagués portat cap a una altra banda perquè m’hauria estalviat un bon disgust: l’atemptat estètic i compositiu que l’anterior govern de Mataró ha perpetrat en una de les joies arquitectòniques de la nostra ciutat. Si Melcior de Palau aixequés el cap quedaria esparverat al veure com, sense cap mirament, s’ha adulterat barroerament la seva obra. Poc devia pensar que la indiferència d’uns i la fatxenderia d’altres acabarien per escorxar el conjunt que havia projectat per a la matança del bestiar. Quina ironia!

Ja sé que alguns em direu que el fi justifica els mitjans, i no seré pas jo qui negui l’encert de construir una nova biblioteca municipal en aquest recinte; però una vegada més hem oblidat el principi (tant present, d’altra banda, arreu d’Europa) de que una bona restauració/rehabilitació pràcticament no s’ha de notar. Mai he entès perquè, per posar un exemple, una residència medieval del segle XVI com l’Hôtel de Sens, a París, pot acollir, sense cap tipus de problema, una biblioteca consagrada a les belles arts, les arts decoratives i l’artesania (200.000 llibres, 2.500 publicacions periòdiques, 23.000 cartells, 1.110.000 targetes postals, 28.000 catàlegs comercials, 50.000 diapositives i exposicions temporals) sense construir-hi volums addicionals, i en canvi a casa nostra, en aquest cas a l’Escorxador (només, 9.000 documents) sempre és imprescindible afegir a l’edifici cossos estranys, habitualment de vidre o de formigó, que fan malbé l’estil original. Per què aquesta obsessió per desgraciar l’empremta de l’escàs talent arquitectònic que ens queda? Suposo que la temptació d’assemblar-se a les “vedettes” de l’arquitectura mundial deu fer difícil d’evitar que l’ego vulgui deixar-hi petjada.

Aquest estiu he estat a Montpelhièr, Occitània, una de les ciutats més pròsperes i dinàmiques de França. Quin contrast, si la comparem amb la nostra: a un costat, la bellesa de la ciutat històrica (un sector salvaguardat de 97 hectàrees) meravellosament conservada; a l’altra, la ciutat contemporània, exemple de bon gust, harmonia i elegància. Quina enveja! Una al costat de l’altra sense barrejar-se. Què tenim, en canvi, nosaltres? Els enderrocs i els atemptats visuals comesos durant el franquisme i els que l’oficialisme progressista ha comès i ha permès d’ençà la restauració de la democràcia.

Què hem de fer amb els bonys i el pastitx arquitectònic que ens han deixat uns i altres? Enderrocar-los! Deia en un article l’escriptor i professor universitari Ferran Sáez referint-se als horribles blocs de pisos que l’arquitecte Oriol Bohigas va construir a la Meridiana. Tant de bo que algun dia també arribem a plantejar-nos-ho. Mentre, continuaré mirant cap a França (l’any 2009 hi havia 102 ciutats històriques salvaguardades) Allà, el patrimoni arquitectònic no és una joguina a mercè de l’egocentrisme.

Malaguanyada ciutat meva!