L'endemà que el cel ens va caure al damunt

El món que tenim l’hem creat nosaltres. Per tant, som nosaltres els que el podem reconstruir o acabar de trinxar. Ara, clarament, entre pregàries de profetes repetitius i supereconomistes que expliquen teories que no comprenem, ens arriba la constatació que ens ha caigut el cel al damunt, com avisaven els gals d’Astèrix. I ens quedem astorats mirant-ho, embadalits a l’espera que la trencadissa s’arregli per si sola.

La societat que no garanteix uns mínims als seus integrants, no acaba bé, com estan demostrant les recents revoltes als països àrabs. D’altra banda, els màxims i els mínims són molt discutibles, depenent de la posició de la qual parteixes: per a uns són la subsistència, per a d’altres poder anar a esquiar el cap de setmana, però tots lluitem, al cap i a la fi, pel nostre benestar, és profundament humà fer-ho.

En el cas de la nostra societat que, a més, ha generat unes expectatives traduïdes en frustracions i desenganys, és estrany que la gent no es queixi de moment, mentre les tisores escapcen prestacions i serveis dia sí dia també.

Al cap i a la fi, el secret de fer un món millor continua estant dins de cadascú de nosaltres, és aquella petita llavor que ens fa poderosos i fills de la llum, però que té també el seu àmbit fosc en el que caiem des de l’inici dels temps. Nosaltres som el problema, però també la solució.

Hem creat una societat de mentides i estafes que ens ha esclatat al rostre. Enmig d’això, l’única grandesa que s’hi pot trobar és la molta, moltíssima gent que entre la misèria diària, estafadors, especuladors i miserables de tot tipus, s’aixeca cada matí per tirar endavant la seva vida i la dels seus, a vegades lluitant per 420 euros. Aquests són els herois i els que brillen entre tota la resta de brossa, el que fa que la societat avanci cap endavant de veritat. Ells i solament ells són els que es mereixen el gran homenatge de l’existència.