L'aristocràcia del funcionariat

Si alguna cosa em fa sentir vergonya aliena és la manera d’actuar d’alguns líders sindicals catalans -no tots, sortosament- que han fet del sector públic el seu “cortijo” particular. Ancorada en el passat, desprenent aquella olor a rascumit pròpia d’aquells espais humits que fa temps que estan tancats, res fa més la sensació de retrògrad que les seves continues arengues alertant d’un desmantellament del sistema públic que, malgrat les evidents dificultats actuals, només existeix en la seva sectària imaginació. Tant és que se situïn en l’òrbita de la sanitat, de l’ensenyament o de l’administració, tots tenen el mateix aire d’altivesa que, segons expliquen els historiadors, regnava a la cort de Versalles just abans de la revolució. Aferrats, com si fossin víctimes d’un naufragi, a la defensa d’unes condicions que van obtenir durant els anys en què la Generalitat de Catalunya, governada pel tripartit, no va tenir cura a l’hora de gastar els impostos que paguem els ciutadans, no volen acceptar, de cap de les maneres, que en les circumstàncies actuals és absolutament impossible mantenir-les com a conseqüència de la crisi i, sobretot, de la disbauxa econòmica que va viure el país del 2004 al 2010 (per posar un exemple, la plantilla de funcionaris de la Generalitat va créixer en més de 50.000 persones). Per cert, si tinguéssim una democràcia seriosa i responsable, faria temps que els senyors Montilla i Castells rendirien comptes davant la justícia per haver generat, en només quatre anys, un dèficit de gairebé 20.000 milions d’euros. De fet, per més que els partits que donaven suport al tripartit participin ara, agafats de la mà de les respectives corretges de transmissió, en les manifestacions que aquestes organitzen en contra de les anomenades retallades, ells són els principals responsables, deixant de banda l’espoli asfixiant a que ens sotmet la sangonera nació espanyola, de les moltes dificultats econòmiques que, desgraciadament, ens toca patir a dia d’avui.

Aquests líders, aristòcrates del funcionariat, normalment al servei de partits i ideologies d’esquerra, remouen cel i terra per no perdre l’estatus privilegiat que van assolir durant els anys en què van governar els seus amics. Tot i que són una minoria, s’han convertit en la veu del funcionariat, en els comissaris ideològics de la nostra societat, en els defensors de la puresa i la integritat. Navegant per sobre del bé i del mal, miren als que no pensen com ells per damunt de les espatlles i parlen amb la suficiència pròpia d’aquelles persones que s’autoconsideren ètica i moralment superiors. Víctimes del seu radicalisme ideològic, fins i tot s’atreveixen a dir, sense que els hi caigui la cara de vergonya, que el govern de CiU -segons ells, mancat de sentiments i insensible al patiment de les persones més afectades per la crisi-, vol carregar-se, volgudament i al servei d’obscurs interessos, la sanitat i l’educació públiques que, amb tant d’esforç, la mateixa CiU va construir i consolidar durant els anys en què va governar el President Pujol.

On s’és vist tant de cinisme?