Capgròs
Es compleixen aquests dies els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística. Amb la perspectiva que dona el temps podem dir sense embuts que aquesta norma ha estat fonamental per la cohesió social del país. Existien a la Catalunya dels començaments dels 80 l’evident temptació de separar els nens i nenes de les escoles en funció de la seva llengua materna. Haver-ho fet hauria estat un gravíssim error com a país i d’una conseqüències inabastables. Afortunadament es va imposar el sentit de país per damunt de les picabaralles i els interessos partidistes i el 6 d’abril del 1983 el Parlament de Catalunya aprovava, amb una sola abstenció, la llei que donava cobertura legal al procés d’immersió lingüística en català a les escoles, garantia l’aprenentatge del castellà i evitava qualsevol segregació per raons de llengua. S’assegurava en definitiva la unitat civil del poble de Catalunya.
Malgrat les crítiques i els atacs polítics i judicials la societat catalana va entendre perfectament la importància de no aixecar barreres lingüístiques i treballar plegats per un model de país i d’escola inclusiu, garantia d’unitat civil i vacuna de lerrouxismes perillosos. No podem baixar la guàrdia doncs els atacs continuats contra la llengua catalana continuen tenint el mateix objectiu de fa 30 anys: dividir la societat catalana i debilitar-nos com a nació.
La Llei que ara fa 30 anys, com totes les coses, també tenia noms propis. El primer el de l’Alexandre Galí, el pedagog pare de la idea de no segregar mai els nens i nenes per la llengua materna. I els noms de la Marta Mata, pedagoga i parlamentària socialista i n’Aina Moll, filòloga i directora general de política lingüística del Govern de la Generalitat. A ells devem en gran part un model lingüístic d’èxit.
I qui en dubti només ha de llegir el que corre aquests dies per les xarxes socials: hi ha més parlamentaris (28) contraris a la immersió lingüística que famílies (17) que han demanat escolaritzar els seus fills en castellà aquest any 2013.
Comentaris