Juan Gabriel Vásquez i Javier Pérez de Andújar, escriptors de la perifèria

La recerca dels punts en comú existents en el tàndem d’escriptors protagonistes és un dels exercicis més destacats a cada cita del cicle Nous Narradors Contemporanis. No va ser una excepció divendres passat, dia 16, durant la visita de Juan Gabriel Vásquez i Javier Pérez de Andújar a la llibreria Robafaves. La resolució, però, no semblava senzilla. Més enllà de ser escriptors radicats a Catalunya que empren el castellà en les seves novel·les i assaigs, tant les seves trajectòries com les seves maneres d’enfrontar-se a la creació literària es presenten força distants. Les indagacions dels organitzadors de l’esdeveniment, Jordi Carrión i Manel Guerrero, van permetre finalment establir aquest nexe d’unió: la perifèria com a territori literari, com a punt d’exploració d’elements centrals des d’una distància física i mental.

“M’interessa la perifèria perquè la porto al meu ADN”, va dir Pérez de Andújar, autor de novel·les com Los Príncipes Valientes o Paseos con mi madre que incideixen en un territori poc explorat per la literatura del país: els suburbis barcelonins –Sant Adrià, en el seu cas- que van créixer sense ordre ni concert durant les grans onades migratòries. Una perifèria on Pérez de Andújar es va criar i que en el camp literari l’autor extén més enllà de l’element purament geogràfic. “No és una perifèria entesa tan sols respecte a Barcelona, sinó respecte al poder, que es troba en el centre i que jo entenc com l’enemic”, va constatar.

En el cas de Vásquez, escriptor colombià que viu a Barcelona des de fa més de 10 anys, aquest element perifèric equival a la distància. No ha estat fins la seva arribada a Europa que ha estat capaç d’escriure sobre el seu país natal, d’analitzar la seva turbulenta i violenta història. Ho ha fet en novel·les com Los Informantes o El ruido de las cosas al caer, Premi Alfaguara 2011. “Vaig necessitar molts anys d’allunyament per poder trobar la manera d’escriure sobre Colòmbia, si seguís a Bogotà segurament encara no ho hauria fet”, va dir. Convertir el material viscut en literatura, a través d’un “tractament” que aconsegueix “distorsionar els fets coneguts” és la fórmula que ha aplicat Vásquez per traslladar Colòmbia a les seves novel·les escrites des de l’altra banda de l’oceà. “Les novel·les no reflecteixen la realitat, sinó que recomponen els elements existents per crear-ne una de nova”, va dir.

L’element biogràfic
Els dos autors també coincideixen en el pes específic que les seves pròpies biografies acaben tenint en els seus textos literaris, malgrat les diferències que aquests presenten. “Mai sé de què escriuré quan m’assec a escriure”, va dir Vásquez, que s’enfronta a la pàgina en blanc per posar de manifest “quines són les meves obsessions”. La consciència de ser ignorant, de desconèixer tantes coses del món i d’un mateix, l’empeny a la creació literària. Andújar també va ser taxatiu.“Tota l’estona escric sobre mi mateix, encara que tinc el pudor de ficcionar-ho perquè no sigui un diari personal”. Per a l’escriptor, la diferència entre la biografia i la ficció és “la voluntat d’estil”.