Capgròs
El divendres passat, ara que li faltava mig any per arribar a centenari, va morir en Pepito, supervivent d’una generació que, per moments, s’està extingint. Va néixer quan a les cases encara no hi havia arribat l’electricitat, i ara es meravellava de la televisió i dels reportatges que li permetien conèixer tot el món. Cada dissabte anava a comprar al mercat de la plaça de Cuba amb el seu xandall de colors llampants i les seves sabatilles de ciclista. Entre setmana anava a la biblioteca buscar llibres, discos i pel·lícules. Tenia una memòria privilegiada, interès per tot i era un gran conversador, de conversa amena.
Va néixer a Belgrano-Buenos Aires, a la república Argentina el 1911, i d’allà, a més de la partida de naixement i de la medalla que varen rebre els seus pares “por haber contribuido al crecimiento demográfico de la Nación”, en va portar la seva afició a la música, als tangos i la seva capacitat d’explicar, de narrar dels millors novel·listes sudamericans.
Abans que Gabriel García Márquez, Borges o Rómulo Gallegos ens descobrissin el realisme màgic en Pepito ja ens explicava la vida de personatges increïbles que havia conegut, com el Llorón de Camarma de Esteruelas, que va conèixer en temps de la guerra, un ploraner que cobrava 25 cèntims per cada persona que aconseguís fer plorar en un dol –“a real la pieza”, deia–; el Catamierdas, que tenia un nas com un tomàquet que passava per les cases a valorar la mesquita, “esta no vale más de 15 céntimos, pero esta se puede vender a real”; o el ric fabricant del seu carrer, el carrer d’Amàlia, Pepito Cabot (de la fàbrica Cabot i Barba), solter i llaminer, que tenia un criat negre que quan s’acostava l’hora de dinar l’esperava plantat al pas de la porta amb guants i librea; però el personatge més fantàstic del seu repertori era el seu cunyat Eduardo “Tenia un lloro que sabia cantar totes les ranxeres d’en Jorge Negrete i al matí saludava l’amo dient: Buenos días, don Eduardo! El cunyat una vegada va arreglar un transatlàntic avariat en alta mar amb un filferro i el capità li volia donar tot. Feia el que volia amb els animals i va arribar a bruixot d’una tribu de negres de l’Àfrica”.
“El meu pare –deia en Pepito–, allà a Amèrica havia acollit molts mataronins quan hi arribaven d’emigrants. Feia de pintor i li deien “en Llavaneres”, per ser fill d’aquest poble. Era un aventurer i un rodamón. Així que tenia un peso a la butxaca, agafava el vaixell que anava més lluny i desapareixia uns mesos a l’aventura”.
En Pepito va arribar a Mataró amb la seva mare, filla d’aquí, i el seu germà el 1914, l’any de la Primera Guerra Mundial. Li agradava evocar el Mataró pròsper dels anys vint, amb els anglesos i escocesos que venien pel negoci de l’exportació de les Mataro Potatoes, que es passejaven per la Riera amb els seus pantalons de golf i mitjons de quadrets.
Tot i que tenia passaport argentí, el 1936 un comissari amb un pistolot el va agafar pel clatell i el va obligar a anar a la guerra. Primer el varen destinar a Begur i allà hi va aprendre a tocar la guitarra, que el va acompanyar tota la vida. En va aprendre tant que causava l’admiració quan es posava a cantar els tangos de Gardel. Fou pres al front de Madrid i va acabar en un camp de concentració. Acabada la guerra va entrar en una companyia de varietés. “Eren els anys de l’estraperlo. Els soterranis de l’estació de França eren una cova de lladres: es robava, es traficava i es xantatjava a gran escala. Imperava la immoralitat més descarnada”. Va fer companyia amb un humorista i un mag, el Professor Nossmann. I també va fer recitals amb el baríton Carbonell i el tenor Floriach amb qui es divertia molt i s’hi guanyava la vida.
Acabada la bohèmia es va posar a fer de teixidor fins que el 1969 va ser el conserge del primer Casal d’Avis de Mataró, el que es va instal·lar a l’antic Blinco, al carrer de Santa Teresa fent cantonada amb la plaça de Santa Anna, on ara hi ha l’oficina de la Caixa Laietana. En aquesta feina hi va fer molts amics i s’hi va retirar.
El que més li agradava era agafar la bicicleta i fer quilòmetres pel Maresme i el Vallès. Si veia un pagès treballant prop de la carretera, baixava de la bicicleta i podia organitzar una tertúlia de dues hores, o tres. Els dissabtes i diumenges els aprofitava per anar a guardar les exposicions de les sales de la Caixa on podia tractar amb molta gent, l’altra gran afició. Un dels disgustos de la vida el va tenir quan –als noranta anys!– va haver de deixar la bicicleta. Des de llavors se’l podia veure per Mataró passejant el seu gosset.
Sempre va proclamar que li agradava ser un home lliure, que no el manés ningú, ni els rellotges. Hi ho complia.
Va protagonitzar els millors moments de “La Murga”, que dirigia el mestre Roldós. Les estrelles eren en Sixte Sàmper i el mateix Pepito que cantava tangos i ranxeres i tocava la guitarra amb tanta traça que varen arribar a ser campions d’Espanya de xaranga.
Quan li vàrem fer la foto ens va dir “La música, el cant i la bicicleta són les meves aficions, però la foto la farem amb la bicicleta, perquè la guitarra és una cosa massa seriosa i s’ha d’anar vestit adequadament per a retratar-t’hi”.
Un dia ens va donar uns cassetes amb el poema “Martín Fierro”, que narra la vida dura del gautxo de la Pampa. En Pepito cantava el llarg poema –que se sabia de memòria– acompanyant-se a la guitarra amb música composta per ell mateix.
Sempre hem pensat que s’hi sentia totalment identificat, amb aquest poema. Ve’t aquí unes estrofes:
Cantando me he de morir
cantando me han de enterrar
y cantando he de llegar
al pie del eterno padre
dende el vientre de mi madre
vine a este mundo a cantar.
Mi gloria es vivir tan libre
como el pájaro del cielo:
No hago nido en este suelo
ande hay tanto que sufrir
Y naides me ha de seguir
cuando yo remuento el vuelo
Comentaris