Capgròs
Com una excepció quan hauria ser costum, Can Palauet acull fins a final de març una majestuosa exposició, -una de les millors de la seva història -, que serveix per descobrir i fer-nos avinent l'art de Josefa Tolrà, un personatge de Cabrils dotada de gran energia psíquica que refugiada en el seu mas exercia de mèdium i era capaç de pintar i discursejar en estat de trànsit.
Josefa Tolrà va ser descoberta a mitjans dels anys cinquanta per un grup d'artistes i intellectuals avantguardistes , entre els que destaquen els noms de Cirici, Brossa, Tàpies o Villèlia que s'aplegaven en el seu mas per escoltar i veure el fer de la Pepeta de Cabrils, arribant a presentar les seves obres a la mítica sala Gaspar.
Oblidada des de la seva mort, ara fa 54 anys, i recuperada al Reina Sofia amb un seguit d'obres procedents de l'antic MEAC, ara de la mà de Cultura i ACM, Can Palauet acull la primera visió de caire antològic de la seva obra, que ens permet endinsar-nos amb cura i precisió a les peculiaritats creatives i artístiques de l'autora.
Establerta l'exposició en cinc àmbits separats en un sentit conceptual, podem acostar-nos als seus escrits, proses, poemes i dites ...(Narrar el verb), copsar la plasticitat i bellesa del seus brodats, sedes , flors... ( Teixir els fils ), endinsar-nos en el peculiar misticisme religiós ( Fer el silenci), moure'ns en l'espectre de les seves fantasies astral i el seu estat de mèdium ( Tancar els ulls ) i finalment submergir-nos en les seves històries, paisatges i llegendes ( Obrir els ulls).
Difícilment el comentari de l'exposició es pot estructurar en les bases habituals, dons la pròpia autora n'era llunyana. El seu fer sols es pot entendre com un fet aïllat de personalitat especial , aquí els psicòlegs i els para psicòlegs hi tenen molt a dir. Però si que paga la pena enfrontar-se a les seves expressions artístiques com els que son , elements purs gens mediatitzats, reflex perfecte de la seva personalitat anormal, entenent com a normal el que és d'habitud- en aquest concepte per ella expressada com a fuerza fluídica que ens parla d'una acció directe ment dibuix, sense cap mena de filtre, el que la fa absolutament diferent tant dels artistes surrealistes, com dels naïfs dels que en tenia figura propera en la vilassarenca Carme Rovira.
Una exposició que precisa d' una atenta mirada. Cal deturar-se en les seves formes, en les peculiars estructures, i com no en els seus escrits. Unes formes evidentment artístiques , encara que siguin disperses vers els conceptes tradicionals de l'art amb el que s'aparella en aquesta expressió íntima i personal de les seves vivències.
Una magnífica exposició que cal visitar en repetides vegades per amarar-se del fer d'aquesta autora especial que de la mà de Cultura ens arriba ara en una exposició doctoral absolutament digne de qualsevol Museu important i que no s'ha de deixar perdre de cap de les maneres.
Comentaris