José Mercé: ‘El flamenc està tot inventat, però cal refrescar-lo una mica’

José Mercé és un dels cantaors flamencs més populars i mediàtics. Tot i partir dels pals clàssics, el seu continu flirteig amb el pop i altres gèneres musicals l'han apropat al públic massiu i l'han portat a col·leccionar discos de platí. Té nou àlbum al mercat, “Lo que no se da”, que presenta aquest dissabte a la nit al Parc Central. Mercé, una de les grans estrelles del II Festival Mataró, Cruïlla de Cultures, parla amb Capgros.com poques hores abans de l'actuació.

El nou àlbum ja és disc d'or
Si, i està a punt de conseguir el disc de platí. La veritat és que no tinc res més que felicitat al veure com està anant el disc. Estem molt contents.

L'ha produït Paco Ortega, era la primera vegada que treballàveu junts. Què tal l'experiència?
Hem quedat molt satisfets dels resultats. Es nota que vam gaudir molt enregistrant el disc. De fet, no teníem planejat publicar nou àlbum. Em trobava a l'estudi amb en Paco per enregistrar un tema per a la banda sonora de Vida y Color' –una pel·lícula del director Santiago Tabernero-. Estàvem allà tocant, relaxadament, sense pressió ni cap pla concret, divertint-nos, i d'aquesta manera va anar sortint material nou, que és el què finalment ha acabat formant el nou disc

El disc és un recorregut pels pals flamencs. És un treball més tradicional que els anteriors?
No, de cap manera, no crec que sigui gens tradicional, sinó que és un disc molt obert i vanguardista. Hi ha soleás, alegrías, tangos i tots els pals clàssics del flamenc, però a la vegada és un disc actual i accessible per a tots els públics.

I com s'aconsegueix que qualli aquesta barreja?
El flamenc està tot inventat, hi ha una base i unes arrels grandioses, així que crec que si vols fer res una mica nou, el secret està en refrescar-lo, fer lletres quotidianes, d'avui en dia, que arribin a l'ànima de la gent. No té cap sentit a aquestes alçades cantar ‘Que viene el borrico', perquè molts infants ja no saben ni de què parlo.

Ets nascut a Jerez, descendent d'una de les grans nissagues del flamenc. Suposo que és això el què et manté arrelat a la tradició.
M'agrada fer un rock, fer un blues, buscar altres estils però sempre des del flamenc. No he deixat de ser un cantaor, la gent m'hi considera i això m'omple d'orgull. M'agrada pensar que estic aportant el meu gra de sorra per apropar el flamenc clàssic a la gent jove. Per això, dediquem la primera part dels concerts a les seguidillas, als tarantos, a les soleás i a altres pals tradicionals, i als compassos finals ens deixem anar i som més lliures. Això és el què farem el dissabte a la nit a Mataró.

Et sents còmode tocant en un festival de música mestissa com el Cruïlla de Cultures?
Totalment. Per mi és un orgull que m'hagin convidat a participar en un esdeveniment com aquest, perquè el meu flamenc és molt obert i el mestissatge és vital per a mi.

Imagino, per tant, que no deus tenir una gran opinió dels puristes del flamenc
Home, respecto la seva visió però no la comparteixo. En el camp del flamenc, són incapaços de sortir dels seus esquemes de sempre, però en canvi en la seva vida diària si que s'aprofiten de l'evolució per viure millor. No entenc perquè el món pot evolucionar i el flamenc, en canvi, ho té vedat.

Tornant al nou disc, Lo que no se da és igual de reivindicatiu en les seves lletres que el teu treball anterior, Confí de fuá?
No es tant reivindicatiu. A Confí de fuá ens ficàvem més amb la societat, amb el nostre entorn, però aquest nou disc és més relaxat, té més perfum, més colors i passió. Ja et dic que es nota molt que hem gaudit creant-lo.

Com és que has inclòs una versió del What a wonderful world de Louis Armstrong?
Perquè és una cançó meravellosa sobre com de bonic és el món, i serveix de contrapunt per a la societat tant crispada en la què vivim. Armstrong és el Manuel Torres de la música negra. Hi ha una connexió entre la seva música i la nostra, perquè el jazz, el blues i el flamenc neixen del carrer, del poble, i per això comparteixen quelcom especial.