Jodar repassa amb humor l'evolució de la dansa moderna i contemporània

En quin moment la dansa clàssica és va transformar en dansa contemporània? Aquesta és la pregunta a la que va intentar respondre el ballarí Toni Jodar en la performance pedagògica i plena d'humor que va oferir ahir al vespre a l'Espai 1 del Teatre Monumental. Davant un públic format majoritàriament per alumnes de dansa de l'Aula de Teatre, Jodar va començar explicant la filosofia de la dansa clàssica, que està sustentada en les idees romàntiques i que intenta “substreure's de la gravetat”, per la qual cosa els ballarins pràcticament només toquen el terra de puntetes.

Segons va explicar Jodar, la mítica Isadora Duncan va trencar amb l'encorsetament de la dansa clàssica, començant a ballar descalça i amb al peu a terra, amb robes lleugeres i amb una “llibertat absoluta” que marca l'inici de la dansa moderna. La primera gran revolució de la dansa moderna arribaria, però, de la mà de Martha Graham, que va ser la impulsora d'una nova tècnica basada en la contracció i l'expansió del cos com a motor per a la dansa. La seva tècnica tenia la voluntat de reflectir l'emotivitat i el sentiment de la condició humana i així es deixa entreveure en les seves coreografies, que habitualment tracten de temes mitològics i dramàtics.

Paral·lelament a Graham, José Limón desenvolupava una nova tècnica que tenia en compte el pes de la gravetat. En aquest nou estil, el moviment dels ballarins es basava en la caiguda i la recuperació de l'equilibri.

Però la revolució més important de la dansa contemporània va tneir lloc als anys 60 i va venir de la ma de Merce Cunningham, un dels alumnes de Martha Graham. Cunningham va trencar radicalment amb els estils anteriors, eliminant de la dansa tota l'emocionalitat i la voluntat de narrar històries i treient la dansa dels escenaris habituals per portar-la al carrer, al metro i als museus.

De la dansa moderna a la contemporània
La revolució de Cunningham marca l'inici del que es coneix com a dansa contemporània, i es distingeix també per la incorporació de nous moviments inspirats en el món quotidià així com de l'atzar. En aquest sentit, Jodar va destacar que Cunningham havia “independitzat la dansa de la resta de llenguatges que intervenen en el fet escènic, fent que la llum, la música i els decorats ja no depeníen entre ells, sinó que coexistien”.

Els alumnes de Cunningham però, no estaven d'acord amb el bagatge de la dansa clàssica que el seu mestre encara conservava i van introduir nous canvis al seu estil. Aquests canvis, que van sorgir de l'observació dels moviments dels animals, tenen en compte les superfícies de diferents parts dels cos com a element per a la dansa, que és torna molt més suau.

La dansa-teatre europeu
Mentre als Estats Units es produien tots aquest canvis, a Europa la dansa, marcada per dues guerres mundials, adoptava un major dramatisme i expressivitat. “El ballarí passa llavors a ser un representador”, va explicar Jodar, destacant que també deixa de tenir importància el tipus de físic en detriment de la personalitat del ballarí. Un exemple d'aquesta tendència és la que interpreta la popular Pina Bausch.

Jodar va completar el seu repàs a la història de la dansa moderna i contemporània amb la projecció de diversos vídeos on es podien apreciar els diferents estils que han marcat la dansa del segle XX.