Joan Triadú, visió pedagògica d’ampli abast.

El mestre que acabem de perdre ha estat un gran constructor de la pàtria malmesa amb el poder que atorga la moral de la convicció i de l’esforç i amb un saber fer intens que, lluny de dedicar només atenció i ofici al clos intel·lectual i pedagògic més proper, originava una fluïdesa benefactora en àmbits de la societat catalana, moltes voltes allunyats pel desconeixement del que era la llengua i la cultura del país.

Vaig poder gaudir, privilegiadament al llarg de molts anys, de la seva presència eficient quan a principi dels setanta del segle passat, ell exercia de secretari tècnic d’Òmnium Cultural i de director de la seva Delegació d’Ensenyament Català. En tractar-lo, entenies que la seva obra pedagògica i el seu pensament apuntaven de manera directa a l’educació de tot un poble, a la pràctica d’una pedagogia que fes de tots els nois i noies ciutadans conscients i capaços d’assumir la representativitat de Catalunya. I això, en els anys de la negra nit de la dictadura.

L’objectiu que empenyia la seva activitat cívica, quant a la llengua i l’escola, era aconseguir el restabliment de la normalitat del català a l’ensenyament i a la societat perquè una s’alimenta de l’altra. Entenia que l’eix de la nostra cultura no podia ser estrany a les noves generacions d’escolars a les quals corresponia el dret i el deure d’assumir-lo i de transmetre’l a la societat del futur.

Per això el trobem implicat en moltes iniciatives de promoció i ordenació d’ensenyament de la llengua . És, però, des d’Òmnium Cultural, que va poder impulsar l’organització de cursos de català i el català a l’escola d’una manera més estructurada.

Simultàniament a la fundació d’Òmnium Cultural (1961), a iniciativa seva, es constitueix la Junta Assessora per als Estudis de Català ( JAEC ) amb la finalitat de crear un cos de professors de la llengua amb solvència acadèmica. I és que per a Triadú la qualitat i l’exigència eren sempre qüestions irrenunciables.

Va propiciar la Comissió Delegada de professors de català, el Seminari de Millorament i també el Butlletí dels Seminaris interiors de professors, que anys mes tard esdevindria la primera revista pedagògica del país , “Escola Catalana” (1976 )
L’ensenyament del català creixia, malgrat ser, matèria prohibida tant a l’escola com a la societat, és així com, a proposta de Joan Triadú, es crea una delegació funcional al si d’ Òmnium, la Delegació d’Ensenyament Català, DEC. ( 1969 ), les funcions de la qual eren la formació de professors de català per a l’accés als certificats de la JAEC amb el suport de l’IEC, l’organització de l’aula Fabra al CICF, l’organització de cursos per correspondència i classes de català per a tots els graus de l’ensenyament i cursos especialitzats d’alfabetització.

L’entesa amb la gent jove del mestre que hem perdut, la seva capacitat d’acollir noves propostes, va quedar palesada per als que formàvem el Grup Promotor de professors de català de la DEC, quan l’any 1970, arran de la promulgació de la Llei General d’Educació Bàsica, que obria possibilitats al reconeixement de l’ensenyament del català, li vàrem presentar una proposta per a fer un pas endavant, que donés a la Delegació un caràcter paraoficial. Aquella iniciativa que la consideràvem una petita revolució i temíem infundadament, que fos refusada. Doncs, res d’això, Triadú la va estudiar, va demanar més informació i la va traslladar a la junta per a que fos aprovada. La proposta aprovada, fou i aplicada a totes les Delegacions Territorials de l’ associació. S’establia que les classes de català s’impartissin dins de l’horari escolar i per a tots els alumnes de la classe, amb un mínim de dues hores per setmana. Els professors haurien d’assistir a un seminari de formació setmanal i se’ls remuneraria per mensualitats fixes. Convé recordar que el marc on es treballava era“la escuela nacional “.

Val a dir que la consideració que atorgà Triadú a les proposicions del Grup Promotor van constituir un impuls per a tots els professors. Perquè va saber posar a la pràctica la premissa que la millor pedagogia és l’exemple. Va saber escoltar i acollir les iniciatives d’una gent força més jove que ell. Va fer-hi confiança fins al punt que, al cap de dos anys, la DEC s’havia convertit en un petit “ ministeri “ d’ensenyament del català per la seva estructura esparsa arreu de Catalunya.

Quan es va restablir la Generalitat no va trobar el terreny erm per a la implantació oficial de l’ensenyament del català. La presència de la llengua a l’escola era un fet concretat amb més mil professor de català en exercici i prop de dos-cents mil alumnes que en rebien classes, gràcies a la DEC, que també va promocionar l’ensenyament en català i l’escola catalana ajudant a definir el model educatiu adoptat a Catalunya.

En relació al model d’escola catalana, Joan Triadú a més, va inspirar la creació i també va presidir el Comitè organitzatiu dels Premis Baldiri Reixac de la Fundació Lluís Carulla, que encara avui premia l’excel·lència de les nostres escoles.

Joan Triadú, creador d’una obra pedagògica amb visió àmplia i objectius clars que ha posat al servei de tots els estaments d’aquest país. El trobarem a faltar.