Joan Carles González: 'El poeta d’avui és molt lliure'

El mataroní Joan Carles González presenta quatre nous poemaris. El primer, Tants Barrets (Ed Brosquil), ha guanyat el premi de poesia Antoni Matutano convocat per l'Ajuntament d'Almassora. El segon, La matança de Kios, surt de la mà de l'editorial Pagès, fruit també d'un premi, en aquest cas el Francesc Vicenç Garcia de Tortosa. En tercer lloc hi figura No alimenteu els coloms (editorial Viena), premi Vila de Martorell. I el quart, el que confessa que li fa més il·lusió, és el recull Diàstole, que porta el segell de l'editorial March.

Per què aquest darrer és el preferit?
González - Perquè aquest llibre no surt perquè hagi guanyat un premi sinó que és un encàrrec.

Un encàrrec?
Sí, resulta que l'escultor Antonio Beneyto, que diu que té tota la meva obra, un dia es va decidir a trucar-me i em va dir que volia ajudar-me a publicar. Ell va ser qui em va posar en contacte amb l'editorial March.

Un poeta professional!
La veritat és que treballar per encàrrec és diferent. M'ha permès escriure sense obsessionar-me i he obtingut com a resultat un llibre molt pur.

T'has sentit més pressionat?
No, però m'ha costat més trobar el to. Vull dir que podia tenir quaranta poemes i pensar que tenia bona matèria prima però no estar satisfet del tot. El temps de llegir-lo, rellegir-lo, trencar el vers, donar-li la volta és el que porta més temps. Quan fas un llibre per un premi no te'l mires tant.

I com es troba el to d'un poemari?
El to és una forma d'entendre un tema. Si penso amb la mort el primer sentiment és d'horror. Però si em poso a escriure potser penso amb el meu record de la mort i aleshores tot el poemari canvia de to. Això és el to.

De què alimentes els teus poemes al marge dels records?
De la vida mateixa. De la llum, del passeig, de l'amor. Qualsevol poeta, qualsevol article de diari, qualsevol conversa de mercat o qualsevol anunci de televisió em serveix per escriure poesia.

Un anunci de televisió?
Dins d'un discurs poètic a vegades afegeixo paraules com Danone o Mistol. Paraules que no es troben dins el diccionari poètic convencional. M'agradaria inventar paraules noves.

Hi ha esperança de poder viure professionalment de la poesia?
No.

Però hi ha gent que viu de la literatura.
Es pot viure d'escriure, però no només de la poesia.

Com és l'escriptor professional?
Una persona normal que passeja el nen i compra al mercat. Ja no existeix aquell artista que s'aïlla del món per crear. Almenys aquest no és el meu cas.

Hi ha trets comuns en la poesia actual.
La veritat és que cadascú va molt per lliure. Però possiblement la poesia actual té en comú el desencant de la nostra generació, alguns tocs d'humor, força intimisme i sobretot, molta llibertat.

Segurament formes part de la llista d'artistes que no sou profeta a la seva terra...
Sempre és important que les ciutats es preocupin dels artistes locals. Però tinc la sort de no preocupar-me de les decisions dels polítics. Si ningú compta amb mi és perquè no m'han llegit.