Capgròs
La ministra francesa d'educació va enviar una carta a les escoles, el 7 de gener, demanant que s'atenguin les necessitats d'expressió dels alumnes, en una missiva en la que destacava que l'atac bàrbar a la redacció de Charlie Hebdo havia ferit el cor de la república en els seus valors essencials: llibertat, fraternitat, igualtat i laïcitat. Atac injustificable, per descomptat, igual que les desenes d'atacs d'aquesta mena que es pateixen setmanalment a l'Orient Mitjà i a l'Àfrica, sobretot.
A la nostra escola, d'entrada i sobre el paper, compartim força aquests valors essencials als que es refereix la ministra (per cert: quin contrast amb el ministre espanyol del mateix ram!), però hem de reconèixer que encara ens falta molt camí per aconseguir que el valor de la laïcitat pugui considerar-se essencial en el nostre sistema educatiu; en certa manera, la influència abusiva de la confessió catòlica no ha variat massa des de finals de la dècada dels trenta del segle passat. Un retard considerable. Però això seria tema d'un altre comentari. El cas és que la ministra demana a les escoles i lycées que s'atenguin les demandes d'expressió dels alumnes.
Per què, precisament, ho demana a les escoles? Segurament, i en primer lloc, perquè ella n'és la ministra corresponent. Però, també segurament, perquè expressa la convicció que l'escola és l'últim reducte on el valor essencial de la llibertat d'expressió pot arrelar per convicció i no per imposició - en el cor i la ment dels futurs ciutadans.
Arribats a aquest punt, em sorgeix un dubte: dóna prou espai, l'escola, a les necessitats d'expressió dels alumnes? Penso que, en general, sí. Les necessitats d'expressió dels alumnes són ateses des de ben petits, a l'escola. Amb matisos. Molts cops (especialment en nivells més alts) es fa saltant-se olímpicament el que determina la programació per a aquella hora o àrea en concret. Però es pot fer perquè la necessitat de l'alumne d'expressar el que sent o vol comunicar i el sentit comú del mestre ho fan possible, gairebé inevitable. Tanmateix, la reforma imposada per la LOMCE no sembla que vagi a potenciar les àrees d'expressió; més aviat al contrari. Perquè les eines i formes d'expressió van molt més enllà dels aspectes formals de la llengua catalana, castellana i anglesa. Per tant, alguna cosa grinyola - i molt - a l'hora d'encaixar les necessitats d'expressió dels alumnes amb la resposta institucional, en forma de llei, a les noves necessitats del sistema educatiu.
A més, educar en la llibertat d'expressió és una tasca complicadíssima. Ens han explicat que a França, en alguns casos, la majoria d'alumnes d'una classe s'han negat a respectar el minut de silenci en record als morts del Charlie. Com reacciones davant d'això? I, sobretot: pot, l'escola, influir-hi d'alguna manera?
Hem donat, encertadament, a paraules com llibertat una dimensió trascendent. La nostra societat ha de fer el possible per preservar aquests valors que, com diu la ministra francesa, són la base de la nostra convivència. Però, una vegada més, pensar que l'escola pot trobar la fórmula màgica per a un repte tan monumental com el d'integrar i fer compatibles les diferències de pensament de les persones adultes és molt suposar. Amb tota humilitat. I amb tota la consideració cap a la bona feina que sempre s'ha fet a l'escola en aquest tema. Cal molta més valentia que la d'encolomar l'afer, un cop més, a l'escola. Les mostres d'intolerància, verbal i física, envers les diferències són ben evidents en molts àmbits de casa nostra que no són els escolars. Què s'hi fa? Per què hem d'aguantar-los contenint la ràbia interna?
Amb tot això, trobo a faltar algun ministre d'aquí que ens il·lumini amb paraules encertades i amb accions encoratjadores. Em sembla que ja puc esperar, ja
Mentrestant i perquè no hi hagi dubtes: Je suis Charlie, aussi!
Comentaris