Jacint Verdaguer, 110 anys de la seva mort

El poble català ha estat protagonista d’una llarga resistència que ha durat segles, els exèrcits espanyols varen sotmetre Catalunya per la força de les armes el 1714, ja ho havien fet al País Valencià feia 7 anys. El rei francès que ocupava tron d’ Espanya, promulgà el Decret de Nova Planta amb la finalitat, no sols d’ocupació militar permanent , sinó també per fer desaparèixer el centre generador de tota actitud i ciència de la població, és adir la llengua.
Altres avatars i dictadures han maldat per seguir el mateix camí. En 1923, la dictadura del General Primo de Ribera de tan mal record i, després de l’oasi català amb la Generalitat restablerta en 1931, es van començar quaranta anys d’opressió dictatorial quan va governar el general Franco.

El món ha pogut comprovar, els pobles i estats veïns palpar, que el poble català ha tingut la força per a resistir els embats, tant els del s. XVIII, com els del s. XX i XXI
Encara avui no paren els oprobis i els espolis que arriben constantment de la part de ponent.
És una veritat indiscutible en el món de psicolingüística que la llengua de la nació performa el pensament, que la llengua natural del país, per ella mateixa, forma part de la cultura entesa com el conreu i aproximació a allò com l’àmbit natural conforma el país.

No n`hi hagués hagut pas prou, però, amb la voluntat de persistència davant les enormes dificultats que la història ens recorda i que les actuals circumstàncies en tants aspectes desfavorables ens en fan memòria.

La modernitat, l’estar al dia, ha acompanyat sempre la resistència catalana.
La nostra cultura sempre ha estat capdavantera tant en les arts, com en les ciències, com en les lletres. I actualment Catalunya ocupa un dels primers llocs d’Europa en l’ús de les noves tecnologies.
 
Aquesta situació de pervivència digna i expressada en la llengua dels catalans marca un punt d’inflexió immens quan en el s. XIX es fa present en la societat catalana un geni, un poeta i prosista que crea el català literari amb la seva obra ingent i en fa una llengua hàbil per a qualsevol ús.

Mn. Jacint Verdaguer amb els seus grans poemes l’Atlàntida i Canigó i amb la seva poesia popular situa la llengua del seu país en el rang més alt entre les d’Europa. I no cal dir en l’ús de la prosa, que palesa tota força expressiva de l’idioma. Només cal llegir En Defensa pròpia, Rondalles o Viatge d’un pelegrí a Terra Santa.

Aquest mes de juny fa cent deu anys de la seva mort. A Vila Joana, al recer de la serra de Collcerola, on va traspassar, s’ha commemorat l’efemèride amb tota solemnitat i emoció. S’hi van aplegar literats, estudiosos i una munió de persones que conformen el poble que mai no ha oblidat el seu poeta, que ja malalt va escriure :

Fill de la terra dura,
Nét del no res,
Baixo a la sepultura
Pels anys empès.
Més la cruel baixada trobo feliç
quan veig que és la porta del paradís.

Sigui aquest escrit un record i un senzill homenatge a Jacint Verdaguer i Santaló.