Intrusos

L’Ernest està preocupat, o potser millor dir molt inquiet. Han ingressat fa poca estona la seva mare a l’hospital i en aquests moments es debat entre la vida i la mort. Molt a contracor, l’Ernest ha hagut de marxar a casa seva, ja se sap, amb tot l’ocorregut i les presses no té clar si ha deixat alguna cassola al foc, i els metges li han fet tot de preguntes i necessita consultar uns documents per respondre-les. Amb el cap més allà que aquí, amb el neguit de trobar el més ràpid possible el què se suposa que ha de trobar, amb el cotxe aturat en doble fila a la ronda d’Alfons X, sona el telèfon. El cor li fa un salt, i, amb un punt de tremolor, corre el passadís per arribar al rebedor i despenjar el fix. Una veu d’accent sudamericà demana per ell traduint-li el nom i preguntant-li si ja té wifi a casa.

A la Laura per fi li arriba la tarda de la cita amb un noi que va conèixer l’altre dia en una discoteca del Pla d’en Boet. Darrerament no ha tingut gaire sort, li han enviat missatges al darrer instant amb qualsevol excusa, o, encara pitjor, després d’esperar al Fet d’Ara prop d’una hora amb una tassa de cafè amb llet a les mans ha comprès que l’havien plantada. No les té totes, però ha d’esperar, ha de confiar, que aquest cop anirà bé. Es pentina els cabells, es posa els pantalons més ajustats, es maquilla... i sona una musiqueta. Merda, ha arribat un sms, com a mínim que només sigui un arribo tard. Amb els nervis, no sap ni què està prement a la pantalla tàctil, fins que per fi obre el missatge. “Publi: li regalem 120 euros descompte per a que estreni mòbil...”.

L’Ernest i la Laura no han rebut notícies tan dolentes com les que s’esperaven, i en canvi l’emprenyada que han agafat és monumental. I, amb ganes de llançar el telèfon el més lluny que puguin, es pregunten fins quan hauran d’aguantar aquests intrusos.