Innovació, innovació, innovació (2): I l’actitud?

Recentment reflexionàvem sobre el paper de la universitat en la formació “per a la innovació”.

La transformació necessària per incorporar “la inquietud innovadora” entre els objectius de la formació obliga a aprendre a tothom, educadors i alumnes i als centres educatius que han de refer instal·lacions, equips i recursos pel nou model: informàtica a les aules i no aula d'informàtica, varietats d'equips, diversitat i organització del professorat i dels temps o la configuració de les aules i les assignacions dels horaris. I sobre aquests aspectes incidien en un anterior article.

Ara bé, més enllà dels mitjans, de les instal·lacions, dels recursos, dels mètodes, que són elements necessaris, hi ha un factor determinant, al meu entendre, per afrontar els canvis: l'actitud. Una actitud constructiva crec que ha de comptar al menys amb una part d'inquietud, de neguit per la recerca de noves coses, de la millora, del més enllà i un altre part d'esperit crític davant dels fets, de les teories i dels principis establerts.

Hi ha un aforisme que diu “no es poden descobrir nous oceans si no es perd de vista la platja”. Ser agosarat, prendre riscos, aquesta és la qüestió. Jorge Bucay, en un dels seus comtes explica la història d'un fill a qui el pare encoratja a volar, pujar a una muntanya i llençar-se al buit, tot estenent les seves ales. El fill desconfia i consulta amics i d'altres que més porucs li aconsellen que comenci fent l'experiment des d'un arbre. Quan torna a casa amb un gran nyap al cap, fruit de la caiguda, el pare el recrimina i li diu que per poder volar cal espai lliure perquè les ales es puguin desplegar. Més espai, més alçada, més perspectiva, aquest és el component d'inquietud al que em referia en parlar de l'actitud necessària.

He estat rellegint aquests dies un llibre d'un economista reconegut, John Galbraith del qual s'ha dit que era el seu “testament intel·lectual”. L'autor, crític amb molts aspectes del nostre sistema econòmic, sosté que l'economia, els sistemes econòmics i polítics creen la seva pròpia explicació de la realitat responent a pressions pecuniàries i a modes amb el resultat final que la versió dominant no coincideixi veritablement amb la realitat. I diu: “la majoria creu en allò que li convé creure”. Galbraith l'anomena l'economia del frau innocent, perquè sosté que no hi ha en realitat consciència de com s'han format aquestes opinions que es transmeten.

Com a mínim, l'afirmació anterior ens convida a la reflexió a aquells que ens dediquem a l'estudi i a l'ensenyament de l'economia i òbviament als mateixos estudiants, especialment venint d'algú amb l'experiència i solvència d'en John Galbraith. I és aquí on es reclama el segon component de l'actitud, l'esperit crític davant tot el procés d'aprenentatge.

I la reflexió de tots aquests aspectes i com treballar per millorar-los des del nostre àmbit són tasques prioritàries, més quan continuen sortint més i més dades al voltant de la manca de cultura innovadora i emprenedora dels empresaris i de la societat espanyola, segons AFI[1].

La situació dels nostres universitaris al respecte de les actituds no convida a l'optimisme, si són realistes. Es força freqüent als fors universitaris sentir la preocupació compartida sobre l'aversió al risc, o la falta d'esperit d'esforç dels estudiants. Un article a Cinco Días de primers de desembre recollia l'opinió d'uns grup de responsables de recursos humans universitaris i d'empresa en una recent trobada. Coincidien en afirmar que els estudiants universitaris d'ara estan “millor formats però també més acomodats”. Els hi costa prendre riscs. És força habitual, per exemple, que un estudiant no accepti una pràctica molt interessant perquè no paguen “suficient” o perquè cal sortir de casa, que li faci “mandra” marxar a estudiar a l'estranger un trimestre. I tot això és força preocupant quan precisament si per alguna cosa és caracteritza l'empresa i els mercats en els que hauran de sobreviure els nous professionals és pel “risc i la incertesa”. Immobilisme i atonia són sinònims de mort econòmica.

Així doncs, molta feina per endavant. El mercat laboral ens demana “gent amb ganes i motivada” i és evident que aquests atributs són factors decisius en l'empleabilitat individual i en la competitivitat col·lectiva. No són nosaltres ni els únics responsables ni els únics a pensar-hi en noves formes i en noves polítiques però el que és segur és que des de la universitat assumim el repte, com una oportunitat per millorar i contribuir a l'objectiu social. I estem treballant-hi.

[1] Analistas Financieros Internacionales (2005). "Innovación y capacidad para emprender: diagnóstico de la situación en España y líneas de acción". Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil buy soma naproxen keflex generic sildenafil celexa p