Immigració versus violència de gènere

Plantejar que la immigració té una relació directa amb l'augment de la violència masclista o amb altres indicadors referents al maltractament entre parelles és una falta de respecte enorme cap a aquest grup poblacional amb el qual interactuem cada dia. Les dades ens demostren com aquesta situació es difon i cobra més força en parelles espanyoles.

No obstant això, no estem parlant aquí del fenomen de la prostitució que mereix una anàlisi particular i que hem d'incloure en el referent de violència de gèneres i on si podem dir que el nombre de dones immigrants supera amb escreix el nombre de dones espanyoles que es prostitueixen, almenys en la nostra comunitat.

A tots ens preocupa aquesta situació i per tant, les associacions que existim i treballem per millorar i fins pretendre l'eradicació d'aquest fenomen social ens trobem amb un camí llarg per netejar. I pensa ho mateix la nostra societat? Ha estat crucial l'obertura de la informació que en els darrers anys s'ha desplegat per informar a la població sobre aquest fet i sensibilitzar- la?

Crec que hi ha una mica de tot, bastant regirat i sense una adequada orientació. El treball que es desenvolupa està recaient en moltes entitats no formals i altres que ja disposen de mecanismes segurs en la consecució dels seus objectius en general ensopeguen amb grans obstacles per part de les administracions públiques.

Fa una desena d'anys la informació sobre els maltractaments entre les parelles era pràcticament desconeguda i els successos de violència de gènere entraven dins del que coneixem com successos grocs o pàgines grogues. La barreja que es va armar dins d'aquest gran sac va soscavar i va debilitar les reaccions que no va tenir en compte des d'un principi la població i també les institucions públiques que no van realitzar un treball profilàctic sistemàtic i profund.

Per part de les primeres - la població, la informació i reacció a temps davant qualsevol indici d'un fet de maltractament, bé des de la informació indirecta al nucli on es produeix o bé des de la informació directa, és a dir, per part de la víctima, va ser insuficient. Factors com la por, la no participació, la insolidaritat, el menyspreu cap a certs grups marginals, els immigrants per exemple, van deixar a l'arbitri dels maltractadors la porta oberta per a executar els seus fets. No oblidem que aquests maltractadors estan en qualsevol lloc i poden ser gent com nosaltres, sense cap antecedent que els delati. (El delegat del Govern, Miguel Lorente, ha insistit que l'entorn tant de la víctima com l'agressor juguen un paper molt important, ja que "és molt difícil que puguin sortir per si soles ")

Pel que fa a les administracions públiques (almenys per una part que la conforma) la falta de temps, els pocs recursos i desitjos d'establir una política i estratègies adequades a aquest fenomen, o almenys coherent en el temps, ha incidit perquè les accions dels maltractadors s'incrementaran, tot i que dins els índexs criminològics ocupi una posició inferior respecte a altres fets de sang que ocorren paral•lelament. Ara mateix som espectadors dels diferents atacs xenòfobs que estan passant aquests dies en algunes ciutats de la nostra comunitat autònoma sense poder precisar si són fets "intra nacionalitat" o "inter nacionalitat" i, per descomptat, la inseguretat ciutadana, sobretot a aquest sector cada vegada perilla més.

En aquest sentit no hem d'oblidar algunes accions que han vingut succeint des del passat any com la supressió del Ministeri de la Igualtat, els problemes amb la custòdia compartida, el permís per la paternitat, entre altres, que només han servit per aguditzar els problemes ja existents i deixar de la mà a totes les institucions públiques o privades, formals o no, s'ocupen d'aquest assumpte avui dia.

Tant una com l'altra part involucrades en aquest fenomen han "deixat fer ". No obstant això, encara que existeixen polítiques de immigració en molts dels nostres països de la Unió Europea no puc precisar amb certesa si altres ministeris inclouen regles tan particulars com el nostre en matèria d'immigració, però pel que fa al nostre govern i en particular al Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat la llei orgànica 1/2004 del 28 de desembre en el seus articles 17 i 32 fan un a part a les dones immigrants excloent, per dir, els drets de les dones espanyoles al de les immigrants o viceversa, fent un joc polític en matèria de drets.

Aquest apartat ens dóna a entendre com, de fet, l'Administració Central ha creat una altre política pels immigrants quan les estadístiques confirmen que són els que menys pateixen el fet de violència amb les seves parelles. Però, és la realitat? Hem de suposar que aquest col·lectiu és potencialment sensible a aquests fenòmens segons l'Administració Central. Podríem comprendre el per què d'això? És a dir, per què s'ha creat un tema particular pels immigrants quan tots els que resideixen al nostre país, d'una manera o altra, tenim, tècnicament, els mateixos drets que la resta dels ciutadans espanyols en matèria de sanitat, seguretat social i educació? No seria més fàcil establir polítiques contra la violència a nivell de la societat en general, o almenys, garantir les que ja existeixen o existien?

Si observem a vista d'ocell que aquestes polítiques creades per a immigrants poguessin afavorir la integració i el respecte cap a ells per part de la resta de la societat a la qual pretenen integrar-se, pogués entendre-ho. No obstant això, em costa pensar que així sigui quan cada dia som espectadors passius davant l'arribada a les nostres costes de centenars d’africans en pasteres . Som espectadors passius del que passa en diferents punts del nostre país amb l'assetjament a la integritat de l'individu i el dret a la seva llibertat personal de manifestar-se o expressar-se públicament. Som espectadors passius davant les injustícies laborals, els baixos salaris, les precàries condicions d'habitatge, etc. que aquest col·lectiu pateix.

No hem d'anar molt lluny quan en la nostra pròpia ciutat conviuen en pisos d'una o dues habitacions una desena de persones que en general no són parents. Tampoc hem de buscar en el més recòndit de la nostra societat situacions com la que recentment es va donar amb un immigrant abandonat pel seu cap a la porta de l'Hospital en tenir un accident laboral i perdre un dels seus membres superiors, només perquè volia treballar i no es li va donar la deguda cobertura de seguretat social segons estipulen les nostres lleis.

On és ara aquest cap? Pot ser que segueixi contractant mà d'obra barata a immigrants que no tenen amb què viure sota les mateixes condicions infrahumanes com si d'esclaus es tractessin.

Però tot i així no ens podem queixar. Tenim una Administració que s'ocupa de l'assumpte i sobretot, compta amb línies especifiques d’atenció als immigrants.

Que compleixin els seus objectius, és una altra cosa...