Capgròs
Sembla que no hi ha res impossible per l'home. Però, compte que he dit sembla...
El passat 1 de Juliol la sonda interplanetària Cassini-Huygens va arribar a Saturn, altrament conegut com el planeta de l'anell. I si em permeteu l'aclariment aquest no és l'únic planeta del sistema solar que té anell; Júpiter i Urà també en tenen, però no es poden veure tan bé com a Saturn.
Tenim una imatge de Saturn gravada en el nostre subconscient: un anell daurat al voltant d'un planeta groc-ataronjat... Però, no sempre ha estat així. La primera persona que va observar Saturn amb telescopi va ser en Galileu i la visió el va deixar esparverat. Estem parlant de l'any 1610 i d'un telescopi primitiu que no era capaç de resoldre el sistema d'anells que envolta el planeta. En Galileu estava perplex perquè el seu telescopi li va mostrar un planeta amb orelles. En una carta que en Galileu va adreçar al Duc de Toscana deia:
L'estrella Saturn no és una de sola sinó tres, les quals quasi es toquen però mai es mouen o canvien entre elles, i estan col·locades en filera al llarg del zodíac, sent la del mig tres vegades més gran que les dues del costat; estan situades d'aquesta manera, oOo.
Com podem veure en Galileu diu que Saturn és una estrella, i no és pas un error. Els planetes es veuen com a punts brillants en el cel, com estrelles vaja. Una de les característiques principals per diferenciar un planeta d'una estrella és el seu moviment. Els planetes estan situats en l'eclíptica, que no és més que el camí que recorre el sol pel firmament. Els planetes tenen moviment propi i aquest moviment es pot mesurar d'un dia per l'altre. Fins la invenció del telescopi aquesta era la única característica que servia per diferenciar una estrella de un planeta, però el telescopi ens va mostrar la veritable natura dels planetes... Eren mons com el nostre! De fet la paraula planeta ve del grec i vol dir estrella vagabunda. Els planetes que es coneixien en temps d'en Galileu eren només cinc: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Imagineu-vos la sorpresa que va representar descobrir que tots aquest, incloent la lluna, eren móns com el nostre.
Afortunadament, i no sense esforç, l'any 1656, l'holandès Christiaan Huygens va definir, amb l'ajut d'un telescopi molt més evolucionat, la veritable natura del planeta Saturn; però no va ser fins l'any 1660 que el cercle científic ho va reconèixer. Des de llavors els instruments d'observació han evolucionat molt i cada vegada sabem més coses del sistema solar i del univers proper. El telescopi espacial Hubble i les sondes espacials Voyayer I, Pioner 11 i Voyayer II van ser el començament; ara la sonda interplanetària Cassini-Huygens ens obre una nova era en la investigació planetària.
Enviar una sonda a Saturn no és gens fàcil. Sense anar més lluny, i posant a Mart com exemple, de les quasi quaranta sondes que s'han enviat al planeta vermell només onze amb arribat amb èxit. Si pensem que Saturn està unes disset vegades més lluny de la terra que el nostre veí Mart, veurem que les possibilitats que una sonda arribi amb èxit fins a Saturn són molt petites. Tampoc la línia recta és el camí més curt. La JPL (Jet Propulsion Laboratory) va calcular que el camí més curt per arribar a Saturn era apuntant la sonda interplanetària Cassini-Huygens cap a Venus. Sí, sí... a Venus!!!! I no una vegada sinó dues... la JPL va calcular que si la sonda passava dues vegades per les immediacions de Venus, en un viatge terra-venus-terra, la nau tindria prou velocitat per arribar a Júpiter i des d'allà, tot recte, fins a Saturn. I així va ser. A l'abril de 1998 i al juny de 1999 la nau va arribar a Venus. A l'any 2000 va passar fregant Júpiter i ara podem dir que és a Saturn. Una carambola interplanetària de 6,7 anys.
Però, la missió va estar a punt de fracassar fins i tot abans de començar. L'any 1993 la NASA va decidir retirar el projecte per falta de diners. Afortunadament una carta del director general de la ESA (agencia espacial europea) dirigida al vicepresident dels estats units, Al Gore, amb copies al director de la NASA i al secretari d'estat dels EE.UU ho va canviar tot. Aquesta no era una missió més de la NASA; en aquest projecte hi havien participat tres agncies espacials, empreses i grups d'investigadors de 18 països. Un total de 4.400 persones entre investigadors, enginyers i científics per dissenyar un artefacte, anomenat sonda Cassini, de la mida d'un autobús, amb un pes de 5.300 kg (2.125 de la nau i la resta combustible) que porta una altra petita nau adossada, la Huygens, que se separarà de la sonda mare quan arribin al satèl·lit Tità i intentarà aterrar en la seva superfície.
Què ens depararà la investigació de Saturn i els seus satèl·lits? El temps ho dirà. El més important és que un grup de persones decidides han portat a terme una gran fita quan aquesta semblava que estava acabada... Això em porta a fer una reflexió. Si som capaços de fer una cosa tan increïblement difícil a escala interplanetària, com és que no som capaços de desenvolupar projectes senzills a escala metropolitana o municipal? Per què en comptes de fer fàcil lo difícil, com es fa en la investigació astronàutica, fem difícil lo fàcil quan es tracta de fer un servei social? Ara no parlo de la NASA, ni de la ESA ni de l'espai. Ara parlo de Mataró, que és la meva ciutat i de la que també vull parlar.
Heu sentit a parlar de Llibre viu? No? Us en faré cint cèntims. Un grup de persones amb el mateix denominador comú, la lectura i els llibres, van decidir fa dos anys organitzar Llibre Viu. Un projecte que consisteix en intercanviar llibres per facilitar la cultura, i sobretot abaratir-la. Per tal motiu van fer una societat, sense ànim de lucre, i van començar a buscar simpatitzants. L'idea va esdevenir tot un èxit, a més a més d'intercanvi de llibres es buscava la cohesió social, crear un pont de diàleg entre els mataronins, sortir al carrer, parlar amb la gent... L'entorn? El barri de Rocafonda de Mataró, amb els seus veïns de tota la vida, amb els immigrants del 60 i 70 i amb els nou vinguts. Una mena de Fòrum de les cultures a Mataró, però sense el bombo i platillo i les falses expectatives d'un altre Fòrum, del que ara no toca parlar. Limitat? No. Obert a tothom. Els polítics de Mataró raspallaven les espatlles dels que van parir la idea. Què Bé Què maco Quina Idea més meravellosa Continueu així. Tots els colors i totes les tendències han aplaudit la idea. Doncs què passa que la cosa no acaba d'engegar?
Es pot dir que l'idea ha mort d'èxit. El principal problema és trobar un local on posar el llibres (ja n'hi ha 40.000) i rebre la gent. Per què no demanem ajuda als que ens han felicitat amb tanta vehemència?, van pensar els membres fundadors de Llibre Viu. Ho sentim molt, però ara no tenim cap local disponible, no tenim cap local... cap local... cap... Cap ajuda. Però, si no volem res de franc, només una empenteta... El local es pot finançar cobrant una quantitat simbòlica per cada canvi de llibre, van dir els del Llibre Viu. Home, haver-ho dit abans. I les veus que han felicitat la meravellosa idea social, que sense cap propòsit especulatiu fomenta el diàleg i la lectura, comencen a especular amb els locals, ara sí, sorgits del no res, a un mòdic?! preu de mercat.
Es així com es fomenta la cultura?
Es curiós, l'home es capaç de fer arribar a Saturn, i més enllà, un tros de ferro tan gran com un autobús, que guarda dins seu més de catorze quilòmetres de cables i unes vint i dues mil connexions elèctriques, i és incapaç de facilitar els mitjans a un grup de persones, sense ànim de lucre, perquè fomentin la lectura. Una llàstima, oi?
PD. Tot i així, els dies 17 i 18 de juliol, aprofitant la exposició col·lectiva de pintors que organitza les associacions Sant Lluc i Els dimarts del llimoner a la muralla dels Genovesos, es muntarà una par
Comentaris