Fundación Tony Manero omplen el Clap de ‘groove’

Un dels grups de funk més destacats del país, la Fundación Tony Manero, van actuar ahir a la Sala Clap de Mataró, davant poc més de 100 persones. Una punxada relativa, ja que l'ambient que es va viure durant les gairebé dues hores de concert van fer oblidar ben aviat la baixa assistència, amb la banda desgranant el seu savoir-faire sobre l'escenari i el públic ballant per tota la sala. I és que la sola presència de la Fundación garanteix un bon viatge a l'era de la música disco i del ‘groove'. La FTM segueix exprimint el contingut del seu darrer disc, ‘Click', que es remonta a l'octubre del 2004. A falta de material nou, es van tornar a sentir les cançons del seu últim àlbum, combinades amb els seus primers èxits i, com no, amb unes quantes versions dels grans clàssics del disco-funk, l'especialitat marca de la casa de la banda barcelonesa.

Per tal de caldejar l'ambient i marcar el territori, la banda, formada per una secció de vents (trompeta, trombó i saxo), bateria, percussió, guitarra, baix i teclats va iniciar el concert amb una peça instrumental, que va donar mostra de la perícia i les evidents influències dels músic. Mentre sonava el tema van fer aparició les dues cares visibles de la FTM, els cantants Paquito Sex Machine y Miguelito Superstar. Dos personatges que realment es creuen el paper d'estrelles del funk i que van actuar com a tals sobre l'escenari, sense deixar de moure's, ballar i ensenyar pit pelut. Menció especial a les seves vestimentes, extensibles a les de la resta de la banda, que rememoraven l'estètica hortera dels anys 70 (els pantalons apretats marcant entrecuix resultaven gairebé dolorosos a la vista). En resum, que no faltava cap tòpic per poder gaudir en condicions d'una nit ‘retro', desbordant de música de registres negroides ballables fins l'extenuació.

Des de que Paquito i Miguelito van atacar ‘What Todo Los Santos Is This', el tema que obre ‘Click', la vetllada va desenvolupar-se a pinyó fix, amb la banda enganyant els temes un darrere l'altre, gairebé sense moments de descans, i els dos ‘frontman' deixant-se la vida per seguir el ritme dels seus músics. Així, van anar sonant temes recents com ‘Musicology', ‘Chungo de Quitar' o ‘Mi Iglesia es la Discoteca', entrellaçats amb cançons de ‘Sweet Movimiento' i ‘Looking For La Fiesta' (l'àlbum que els va llançar a l'estrellat). Com sempre, tant els cantants com els músics de la Fundación van estar a l'alçada, els primers amb una veu potent tota la nit i els segons amb una gran destresa amb els instruments, especialment en la secció rítmica. Com a plasmació actual del millor funk i de la ‘blaxplotation', la FTM són una combinació imbatible. Claven totalment la interpretació de clàssics com ‘Last Night a DJ Saved My Life' (potser el millor moment de la nit), fins el punt que, sentint-los, costa de creure que l'era disco hagi marxat per sempre.

Exercici nostàlgic
Ara bé, no tot és tan positiu al voltant d'aquesta banda. Bàsicament s'observen dos problemes. El primer, inherent al discurs de tota la vida de la formació, és la manca absoluta d'originalitat. La revisió del so funk feia gràcia en els seus inicis, però amb el pas dels anys la proposta comença a decaure. Els concerts de la Fundación Tony Manero no deixen de ser un exercici de nostàlgia, això sí, executats de forma magistrals, però sense cap més valor que aquest. És una llàstima que músics tan bons tècnicament i amb un grau tant alt de compenetració dediquin tots els seus esforços a calcar un estil musical enlloc d'intentar trobar nous camins més atrevits i personals. Les notes promocionals que acompanyaven l'aparició al mercat de ‘Click' asseguraven que el nou disc significava una gir de la banda cap a corrents musicals més diverses (house, drum'n'bass), i noves influències, mencionant grups de hip-hop mítics com De La Soul o Blackalicious, i formacions d'electrònica càlida i de reminiscències jazzístiques, com Red Snapper o 4 Hero. El problema del màrketing és que a vegades menteix, ja que la banda segueix estancada on sempre, encara que ho vulguin maquillar fent lleugers retocs estilístics a les seves cançons. Si que es nota una certa aposta pel funk d'arrel llatina, però res més. Actualment, el fet que la Fundación es compari amb els grups anteriorment mencionats és, com a mínim, un acte de supèrbia.

El segon problema, el més greu de tot, és que la banda patina quan ha de fer front a composicions pròpies, moment en què s'esfuma tot el poder que tenen quan interpreten versions. Les seves cançons, en especial les del seu últim disc, són vulgars, i les lletres en alguns casos resulten ridícules (‘Adoro Este Rollo' és especialment insuportable). Tant sols se sostenen en l'imbatible entramat rítmic de la banda i perquè, mesclades amb vells temes de funk, passen mig desapercebudes. Una situació que deixa en entredit el futur d'una banda que, com no espavili en armar-se amb una personalitat pròpia, s'haurà de conformar en ser la millor orquestra del món per a festes majors, casaments, bateigs i comunions.

Fundación Tony Manero. Sala Clap. Divendres dia 11.

Mira les fotos del concert 1 2
Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil