'Francesc, salva la meva Església'

Quan el jove Barnardone, que es deia Giavanni Francesco, estava resant a l’església de sant Damià situada a prop d’Assís, el seu poble, va sentir una veu provinent de la imatge del Santcrist, que li deia, “ Francesc, salva la meva església “. Francesco, que pertanyia a una família benestant ja havia estat a Roma, on comprovà que la vida de la cort pontifícia estava farcida de contradiccions en relació amb l’esperit evangèlic. Com ja és sabut, el jove es lliurarà a una vida de pobresa i va maldar sens defallir per renovar els costums i la via eclesiàstica.

El fet que, encara no faci un mes, hagi estat elegit un nou pontífex i que hagi escollit anomenar-se Francesc, esdevé tota una premonició i els seus primers passos i els primers fets concorden amb la senzillesa de l’esperit franciscà tan convenient per refer una imatge malmesa i donar força d’autenticitat al missatge que ha de promoure de paraula i obra de l’Església catòlica.

Amb la renúncia de l’anterior papa, Benet XVI, sembla que s’hagi viscut un espectacle, un fet insòlit, tot i que ho és, no ens hauria d’estranyar en els temps que som.
De fet Benet XVI ha estat valent i lliure en prendre la decisió de renunciar, però aquest fet històric no està absent, al nostre parer, d’un cert to de rendició en front a la complicada i hermètica estructura vaticana. Es retira a reposar malalt i ancià en un recer de pau havent resolt, encara que sigui parcialment, un dels esculls més pèrfids com són els casos pederàstia entre el clergat.

El nou papa arriba actuant i relacionant-se amb aires nous i fa entendre que el Vaticà i la Cúria de Roma deixarà d’oferir el model actual que sembla més una estructura medieval que aquella que avui el món necessita i la mateixa catolicitat reclama..
Resulta sorprenent, si més no, observar la fotografia de l’actual i nou papa davant el taulell de recepció de l’hotel on es va allotjar, els dies abans del conclave, per pagar la factura de la seva estada .No hi ha enviat un col:laborador, ho ha fet personalment. N’ha fet moltes altres d’actuacions insòlites com aquesta els darrer dies. Esmento aquesta en concret perquè suposa l’actuació normal d’un ciutadà i que no es veu presoner de l’autoritat i faust que l’envolta.

La persona i la seva manera de ser esdeven inseparables de la funció que ha de desplegar dintre l’organització que presideix. I en el cas de Francesc I és ben necessari que l’aire de renovació, de claredat i de normalitat amb el gest i la paraula. que transmet en les primers dies del seu pontificat, no resti aixafat pel poder administratiu i polític de la Cúria romana que, sense exagerar, es pot qualificar de desorbitat.
La nova evangelització, l’acostament i la difusió del missatge evangèlic en la humanitat, ben segur que es farà més palès i real en pregonesa amb el papa nou en el governall de la nau de sant Pere.

En les darreres línies d’aquest escrit, és just reconèixer que Benet XVI ha estat un pontífex de gran qualitat humana, d’una mirada clara i intel•ligent, de tracte benvolent i, àdhuc atent als problemes de la societat en el món actual. Cal agrair-li el servei fet amb dedicació plena, sens dubte. No ha pogut fer, però, el canvi per dotar l’Església d’una nova faç alliberadora i més comprensible.

Els catòlics, els cristians i la humanitat sencera, tot reconeixent els mèrits del seu predecessor, intueixen ja hores d’ara, que amb Francesc I comença una nova època. Època d’esperança, tanmateix.