Fragments des d'un país tranquil?

Als articles sota l’epígraf “Tunísia, postals des d’un país tranquil” són un viatge a la meva memòria personal dels 90 i es primers anys del 2.000, quan vaig anar descobrint un país ofegat per la dictadura de Ben Ali Tunísia.

23/23
En 23 dies de revolta popular espontània, han caigut 23 anys del govern de Ben Ali a Tunísia. 23 anys de mordassa, de control de tot, d'un govern pensat per i pel president. Ha caigut també l'estil de règim autoritari que va construir el seu antecessor i pare de la Tunísia moderna, Habib Bourguiba.

- Crec que ara és el moment de fer un viatge a Tunísia, visitar-vos de nou. Veure amb els meus ulls tot el que ha passat, aquesta revolució social que mai hagués esperat - li comento a un amic tunisià.
- Benvingut! Però vine aviat, i amb els ulls tancats. No fos cas que els obris i t'adonis que només ha estat un somni.

País tranquil
... però quan vaig anar a Tunísia per primera vegada, res m’advertia del que em trobaria. Tunísia era el caramel àrab de la indústria turística i el soci mimat dels països europeus, que molt excepcionalment criticaven al ferri govern absolutista i personalista de Ben Ali.

Tunísia, el país àrab tranquil, amable, de gent hospitalària i oberta, gens fanàtica, de boniques platges, deserts i ruïnes romans ...

Una capa de silenci opressiu ofega aquesta imatge d'un país fàcil i segur, de gent oberta que facilita l'estada al visitant. Una capa fina i transparent, invisible, però impenetrable.

Per tot arreu una hi havia vital necessitat de ressorgir i de comunicar-se. Per tot arreu un silenci implosiu, auto-imposat. Un silenci quasi sense mordasses (si hi eren no es veien, ja que estaven a la presó), un silenci de llengües tallades.

L'ull de l'estat
El primer símptoma visual de que alguna cosa estranya passava amb el president era la seva fotografia omnipresent a tot arreu. A l'aeroport, d'entrada al país. En el quadre de comandament dels taxistes. A les grans avingudes de la capital, a mida gegant. En els carrets amb rodes plens de fruits secs i tabac de les microbotigues pel carrer.

Vaig entrar en un cafè Internet de la ciutat vella de la capital i, a part de l'obligatori pòster de Ben Ali, vaig advertir que hi havia moltes pàgines web que no podia obrir. Al preguntar-li al propietari de l'establiment si la xarxa funcionava malament em va contestar, senzillament, que a Tunísia no es pot entrar en alguns llocs web. Un amic que l'acompanyava em va mirar somrient i em va preguntar: saps el que és Internet a Tunísia? ... Internet és l'ull de l'estat. Se’n va anar sense donar a peu a continuar la conversa, seguit d'un discret somriure de complicitat per part de l'amo del local.

Silenci
Vaig anar a prendre te de menta amb pinyons en un petit cafè d'un petit poble rural, una simple agrupació de cases anomenada duar. La gent tunisiana és de fàcil comunicació, i els encanta conversar. Els vaig preguntar per què hi havia retrats de Ben Ali, si era una obligació o era un acte espontani de la gent. En general la resposta va ser elusiva, ambigua, se sentien incòmodes. Deien que ningú estava obligat, que el president era molt votat, que el votava un 99% de la gent, però no volien donar-li més voltes al tema.

Quan vaig insistir sobre com era possible que algú tingués el 99% dels vots, que això era literalment impossible, van despatxar el tema dient que jo vivia en un país ric i que a Europa és tot molt més fàcil. Tot seguit em van preguntar sobre futbol, sobre el Barça. Tema del qual, a més de no tenir ni idea, no m'interessa gens ni mica.

Quan molts d'ells s'en van anar es va acostar un jove i em va advertir: "Parla de futbol, de turisme, del que vulguis. Però no insisteixis a parlar de política. Hi ha orelles per tot arreu. Hi ha boques per tot arreu. Ens encantaria parlar però mai saps quina orella podria escoltar-nos i quina boca podria denunciar-nos. "

(La versió castellana d’aquest article es va publicar a "El Inconformista Digital")