Fills de la migració nacional (anys 60-70) amb memòria

El sentit de tribu, pertinença es quelcom molt valorat en el moment que la teva família ha emigrat en el meu cas es així per ambdues bandes (Pares i sogres). Es a dir ; Els meus pares van arribar a Mataró als 60 des de Andalusia i els meus sogres surten d’Extremadura cap a Alemanya fins aterrar a Mataró als voltants dels 70.

Soc filla de la migració nacional, nascuda a Mataró però amb el xoc i la contradicció de nedar entre dos cultures diferents. He crescut entre els barris de Molins i Cirera, ara barris tranquils, però entre els anys 60-70 i 80 eren barris que es feien entre creixement urbanístic un tant il·legal, desordenat… acumulació de pobresa, habitacions rellogades i habitatges precaris. Formats i habitats per milers de Murcians, Andalusos i Extremenys amb l’esperança i el somni als ulls de tenir una vida millor, fugint de la gana, la manca de treball o la persecució política de l'època. Recordo uns barris obrers lluitadors diversos que sobrevivien amb les seves pròpies contradiccions i xocs intergeneracionals. També acollien una bona part de la delinqüència de l'època representada en una part de la joventut insatisfeta, inadaptada al territori, perduda que no trobava el seu espai en la ciutat acollidora i no acceptava les diferències i privilegis econòmics que es produïen entre el centre i els suburbis del extraradi…

A aquesta situació havien d’afegir el xoc cultural i intergeneracional entre pares(analfabets, moltes vegades) fills nascuts a Mataró, que observaven unes diferencies i desigualtats importants. En el moment professional moltes vegades es vivia a la pròpia pell el de ser catalans considerats migrans. A tot aixó em de recordar la invasió de la droga entre els 70-80 que va agreujar i arrosegar a molta jovent avocada a delinquir...per aquella època el famós:” Tirón a la abuela””reventar ventanillas de los primeros coches para conseguir el casset” “asaltar al repartidor” desballestar motos o practicar el menudeo al poliesportiu de Rocafonda, el pàrquing actual de Molins, a “la Torre” assaltar bancs etc. Tot aixó succëia als nostres barris amb delinqüents joves i molt coneguts al “estilo Torete i vaquilla”.Joves que es convertien en “carn de talego”, recordo als Rubinyos, al cabrero i tnats altres...Aquells que vivien als barris tenien certa empatia i tolerància, eren el fills de “la Mari” dona que es deixava la pell netejant les torres de les riques i la desgràcia que li ha caigut amb el noi…famílies treballadores, humils amb fills presos i el patiment marcat a les cares.

Per la gent del barri a llavors, anar al centre era anar a Mataró,  el que deixava palès a traves del llenguatge la manca de pertinença a la ciutat i la sensació interioritzada de estàr exclòs.

Ha costat molt creure’ns que els Barris també son Mataró, la fragmentació territorial ha estat un fet propi de la nostra historia de ciutat que encara arrosseguem.

Aquest era el nostre context en una bona part, però per l’altra banda els barris obrers es van posar a treballar, de forma cohesionada, col·lectiva i mitjançant el teixit associatiu amb tots el agents possibles. Associacions veïnals, esglésies, col·legis i instituts i organitzacions com la creu roja. Es van generar activitats educatives per grans i petits, cinemes festes, clubs esportius propis etc. Finalment es va implica l’ajuntament després de rebre una concentració de protesta darrera de l’altre, i també va ser necessària,  la participació a llavors de la policia nacional,  es va crear un cos motoritzat que corria pels barris més complexos coordinats amb les entitats. La feina va ser complicada, trobar l’equilibri també, però finalment fen barri es va guanyar la batalla a la pobresa i a la deixadesa de les institucions vers els barris, malgrat les mancances existents. A partir dels 90 i per allò de que el mon es viu i està en continua transformació va arribar una altre onada de migrans aquesta vegada eren estrangers, d’origen marroquí, africans,  llatinoamericans, russos etc. Aquesta vegada les diferències culturals son un repte més important a treballar per totes les parts. Des de diferents àmbits s’ha estat reclamant a l’ajuntament mantiguès un policia de barri, evites la concentració de pobresa,actues contra les màfies, que no es permeti la segregació creant espais de ciutat, tractors d’interès cultural i comercial dins dels barris… que es cuidessin els diferents eixos comercials promovent la mobilitat entre barris, generant treball i produint. Però l’ajuntament ha anant deixant els barris any rere any mentre els que tenim memòria insistien en NO OBLIDAR i treballar plegats de forma continuada. Per part de les institucions no ha estat possible s’han limitat a mantenir festes de barri fer la passejada… però no han aprofundit en les necessitats soci-econòmiques, educatives i culturals que es donaven en el creixement poblacional. Ara ha esclatat amb augment de la delinqüència, jovent sense feina i un atur estructural al que no se li ha donat resposta, una ciutat que arquitectònicament continua en el segle passat i suma i segueix...manca d'efectius se seguretat, uns serveis socials dedicats al assistencial, no a d'integració, prevenció i treball comunitari, uns equipaments pensats per un nombre inferior a la realitat de població actual. No s’ha creat des de fa dècades plans territorials de desenvolupament, integradors, humans i pensats de forma col·lectiva. Ara ens ha tocat aquesta crisis sanitària que ha fet esclatar Mataró i evidenciar la pobresa i mancances d’una ciutat deixada pels nostres governants tant autonòmics com Municipals. Amb aquests article vull fer un grit a la memòria col·lectiva, especialment als fills de migrats, aquells que hem trobat una llar a Mataró, un futur i una estimació pel nostre poble. Es hora de reclamar a les institucions protecció, seguretat, treball i progrès, però també es el moment de posar-nos tos plegats e implicar-nos en una ciutat humana, plural, diversa e intercultural lliure de racismes i feixismes. Orgull de ser una filla de la migració amb MEMÒRIA.