Femi Kuti o l’essència del ritme africà

El mes de juliol avança i, sense que pràcticament ens n'adonem, la segona edició del Cruïlla de Cultures i les seves estrelles ja comencen a quedar enrera. Si el darrer cap de setmana el protagonisme requeia en l'algerià Khaled, rei indiscutible del festival que va reunir més de 2.000 persones al Parc Central per ballar al ritme del raï, la nit de divendres dia 14 era el torn de Femi Kuti.

El músic nigerià, que va congregar prop de 800 persones al Pati de Can Marchal, era l'encarregat de donar veu a l'altre gran ritme africà, l'afrobeat, i va complir amb escreix el seu objectiu, oferint un concert incendiari, sense treva, que es va allargar més d'una hora i tres quarts. Un gran show que va deixar saciat el públic, que tot i la notòria presència d'assistents d'origen subsaharià va ser força més heterogeni que en els concerts de Bersuit i Khaled.

Un cop els teloners, X Alfonso, havien mostrat com actualitzar la música d'arrel cubana a base de rock i de hip hop, va entrar en escena The Positive Force, els efectius escuders de Femi Kuti en directe. Primer ho van fer el guitarra, el baix, el bateria, el percussionista i el teclista, que van escalfar l'ambient amb un groove que no abandonarien en tot el concert i que va servir de marc per a l'entrada dels veritables protagonistes de la nit. Per començar, la secció de vent, formada per cinc músics; després, les tres espectaculars ballarines-coristes-percussionistes, que van deixar embaladit a bona part del públic; i, finalment, Femi Kuti. Armat amb una trompeta (que abandonaria ben aviat en favor del saxo i els teclats), el nigerià va iniciar el concert amb un dels seus grans himnes reivindicatius, Stop AIDS, que es va veure perjudicat per un so deficient que, tot i millorar al llarg de la nit, va impedir que el conjunt brillés com li corresponia.

Fill del ‘president negre'
Femi Kuti es la viva imatge del seu il·lustre pare, el gran Fela Kuti, músic i activista social venerat a tota l'Àfrica, creador de l'afrobeat (resumit de manera simple, una mescla dels ancestrals ritmes africans amb estils com el jazz, el funk i el rock) i lluitador en favor dels drets i les llibertats dels africans. Al morir el seu pare, conegut com ‘The Black President' (El President Negre), l'any 1997, Femi va decidir postergar el seu llegat sonor (si de cas més influenciat encara per la música pop) i sociopolític, convertint-se en portaveu dels més desemparats. Per això, les cançons de Femi Kuti són un crit a resoldre les injustícies que pateix l'Àfrica, embolcallat per uns ritmes i unes sonoritats que conviden a la festa i a l'hedonisme. Així va quedar palès la nit del divendres, amb tot el públic ballant al ritme de temes com Do your best, Sorry sorry o Bring me the man now, cants a la desolació del continent negre.

Amb el tors nu des dels primers compassos del concert, sostenint hipnòtics acords de teclat, dialogant amb la secció de vents a través del seu saxo tenor, saltant i ballant sobre l'escenari i portant sempre la batuta de la seva banda (13 músics en total), Femi Kuti va fer honor a la seva fama d'animal d'escenari. Quan, gairebé al cap de dues hores, el nigerià i la seva banda decidien posar punt i final a la vetllada amb una versió del tema Water no get enemy, escrit pel pare Fela, romania la sensació de què encara els quedava molta metxa per cremar. Ningú s'hauria queixat si s'hagués allargat encara més un concert que, en qualsevol cas, queda ja pel record a la ciutat.