'Feliços els màrtirs que no han vist res'

Aquest és el títol d’un llibre escrit per Mohand Aaarab Basaoud, francès d’origen algerià. En aquest llibre, l’autor denuncia la sort de l’amazguitat en l’Algèria independent. El moviment d’alliberament del colonialisme francès a Algèria, comptava amb un gran nombre de militants amazics en les seves organitzacions. Aquests militants sempre havíen insistit en incorporar el component identitari en la seva lluita idependentista. Però va guanyar el discurs de la fusió de les diversitats sota un marc arabo-musulmà per vencer l’enemic comú. Aquest sacrifici no va ajudar en aconseguir un reconeixement posterior quan Algèria va ser independent. Ans al contrari, és aleshores quan l’hostilitat al component amazic i a tot allò diferent esdevé oficial. No va servir de res que la Cabília, la zona amaziga més grans d’Algèria hagi estat capdavantera en la lluita per aquesta independència.

El mateix va passar al Marroc, a Líbia, a Tunísia i a Egipte. Uns governs aparentement independentistes i que prometíen una nació on tots els components identitaris hi trobarien reconeixement, van fundar uns estats còpia, fabricats al model francès: centralitzadors i autoritaris: una nació, una llengua, una religió, una cultura. Un format que, malgrat ser modern formalment, perpetua unes estructures de poder molt arcaïques, sota les quals, jeuen aquests països des de fa segles.

El no reconeixement de la diversitat lingüística, cultural, religiosa i de maneres de pensar com el no respecte als drets humans són els trets que defineixen aquests estats des de la seva suposada independència fins ara.

Si bé aquesta situació va durar molt en el temps, però mai va ser acceptada ni la gent s’hi va conformar. Tots aquests països van veure sorgint-se revoltes en diferents llocs i moments, sufocades molt durament. Tant durament que algunes d’elles van marcar profundament la memòria col·lectiva.

Les revoltes que van tenir lloc últimament al nord d’Àfrica, i que acabaren amb diferents règims dictadors en 3 països: Tunísia, Egipte i Líbia i en una reforma constitucional al Marroc, suposaven grans promeses de canvi cap a millor per les poblacions d’aquests països, però sobretot per la gent que hi va tenir un paper actiu: els joves, les dones, els amazics, entre altres.

Malgrat el component social d’aquestes revoltes i que revelen la desesperació per causa de la pobresa, l’atur, la misèria, ... no van trigar en manifestar-se les reivindicacions polítiques que cridaven a un canvi més profund: canviar les estructures de poder, realitzar la separació de poders, acabar amb la corrupció i el clientelisme, o el que en diuen al Marroc la podridura organitzada, el respecte absolut als drets humans, els de les minories religioses i ètniques i els drets de la dona.

Les eleccions del canvi van resultar a favor de les forces islamistes precisament caracteritzades per la defensa de la fusió de poders. Segurament, es tracta d’unes forces moderades. Però que pateixen d’un defecte estructural profund que és el seu caràcter uniformador i refractari a la diversitat i la diferència. Una crisi greu de relació amb la democràcia i la llibertat.

Tant pel que fa a l’amaziguitat (a l’excepció no gaire clara del Marroc), com pel que fa a la dona (en tots aquests països) i a l’exercici del dret a la lliure expressió, els moviments de lluita es van endur una gran decepció. Un altre cop, la història es repeteix i només són feliços els màrtirs que no han vist res.

El Consell Nacional transitori a Líbia, es va negar a reconèixer la llengua i la cultura amaziga en la constitució, contràriament a les promeses fetes quan els amazics feien d’escut durant la guerra contra Kaddafi. Pitjor encara, el poble amazic de Zouara està deixat a la seva sort, víctima d’atacs diaris de bandes armades de l’antic règim sota el silenci del govern libi.

A Tunísia i a Egipte, on la reivindicació identitària amaziga és bastant recent, els nous governs estan en la postura de la negació rotunda de que en els seus països existeix la ètnia amaziga.

En quant a la dona, podríem dir que aquests governs ni promouen la igualtat ni declaren la intenció de fer-ho. Sembla mentida que al segle 21, aquests governs encara es creuen legitimats per defensar un discurs retrògrada i masclista.

En aquests països, ja s’havia iniciat el procés de millora en la situació de la dona en diferents àmbits: el jurídic amb la reforma de la mudawana al Marroc, el 2004, el polític amb l’accés de les dones als llocs de decisió política en alguns països, la irrupció en la vida pública i el món laboral, etc.

Els moviments feministes, que arrosseguen ja dècades de lluita, s’esperaven més millores i unes polítiques compromeses i efectives en matèria d’igualtat. Però els resultats no arriben ni a la meitat de les aspiracions feministes d’aquests països. Els moviments feministes a Egipte, Tunísia, Líbia i al Marroc han advertit ja sobre el retrocés ocorregut en matèria d’igualtat de gènere després de les últimes eleccions en aquests països. Es tem una repressió de les llibertats individuals estimades il·lícites per aquests governs, que afectarà negativament el procés d’empoderament i emancipació de la dona.

Això revela un enfocament reduccionista dels drets de la dona i de la família en general... De manera que es condicionen moltes llibertats amb la no transgressió dels rols tradicionals de gènere, com seria el dret de treballar de la dona, condicionat a Egipte per l’obligatorietat de complir amb els deures domèstics, la defensa de la separació de sexes a Tunísia, entre altres.

La constitució recent reformada al Marroc reconeix legalment la igualtat absoluta entre la dona i l’home i en tots els àmbits. Estableix, entre altres, el principi de la paritat en l’accés als llocs de decisió política. En accedir al poder, el primer que es va carregar el partit “Justícia i Desenvolupament” va ser el principi de la paritat mitjançant la disminució de la representació política de les dones en el Govern de set en el 2007 a un càrrec ministerial al govern actual, a més de la qualitat de la cartera dedicada a les dones i que redueix la seva capacitat a l’assumpció de funcions estereotipades.

En quant a la llibertat d’expressió: premsa, manifestacions al carrer,...és realment el terreny més espinós i que està posant a prova la disposició dels governs post revoltes, ....El Marroc que aparentment, estava disposat a fer moltes renúncies per evitar una revolta eminent a la manera tunisiana i egípcia, no va poder estar a l’alçada del compromís. Sembla ser que el Marroc torna dècades enrere en el respecte dels drets humans i de les llibertats individuals en molts àmbits. La repressió de les manifestacions és un acte quotidià que l’exèrcit fa sense miraments, intimidant a tota la població, detenint, assassinant, efectuant setges militars en ciutats i pobles,....els darrers actes de repressió (i la manera de fer-ho) de les manifestacions pacífiques de la població marroquina en diferents ciutats: Taza, Nador, Ayt Buayaix, Bukidarn, Imzuren, Kenitra, Imider,... no deixen cap lloc a dubte sobre la intenció del nou govern envers l’exercici del dret a una ciutadania plena, deixant lloc a una indignació profunda. Quant a Egipte, la dominació de l’exèrcit allà està més que demostrada i cada dia que passa, la gent constata que el camí és encara molt llarg cap a una societat realment democràtica.

Segons un dir d’un savi marroquí del Rif amb nom Abdenbi del mercat: El falç és el mateix, només li han canviat el mànec.

Tot això demostra que es tracta d’un procés de canvi molt lent i molt costós com que demostra que amb les revoltes no s’acaba tot ni comença tot de nou. El canvi ha d’efectuar tant a nivell dels sistemes polítics arcaics que es resisteixen a la mort com a nivell de les forces polítiques i corrents de pensament, encara arrelades i que reivindiquen uns models de societats que ben mirats, no difereixen gaire dels antics.