Fabra, el català i la gent

2018 és l’Any Fabra amb motiu del 150 aniversari del naixement i 70 de la mort de Pompeu Fabra, el creador del català modern. Fabra, gramàtic i filòleg, va depurar, ordenar i actualitzar la llengua catalana i la va posar en condicions de ser un instrument modern al servei de la societat del segle XX. Una llengua que pogués ser usada en tots els àmbits de la vida col·lectiva, de l’ensenyament a l’administració i des de la ciència i la tècnica fins a les arts. 

En la transició postfranquista el català entrà a l’escola com a assignatura i com a llengua de relació i d’aprenentatge d’altres matèries. Es va establir una sola línia educativa, no separant l’alumnat per raons de llengua. Fer el contrari hauria suposat dividir-lo per origen lingüístic i també social. No fer-ho n’evitava la segregació i ajudava a la cohesió social entre nois i noies, i famílies de procedència distinta. Les forces polítiques majoritàries, que eren les d’esquerres, ho van defensar des del primer moment. I el nacionalisme governant, que proposava d’entrada el contrari, va repensar-ho i ho va acceptar.

De llavors ençà ha anat bé. El català ha gaudit de prestigi social i ha permès a la majoria de la població de llengua familiar castellana (o altra) de participar en la vida laboral i social amb més possibilitats d’integració i de promoció personal. Alhora, es va generar una adhesió –de major o menor intensitat-, o almenys un respecte, cap a les tradicions i institucions catalanes.

Darrerament es nota una menor adhesió, quan no hostilitat- també de més o menys grau- a aquestes. És una conseqüència de l’augment de l’independentisme, una conseqüència sens dubte no buscada ni desitjada pel mateix independentisme; i també és conseqüència de la presència dels símbols de l’independentisme al carrer, a l’espai públic (que és de tots), d’una manera sovint massa invasiva. D’altra banda, i en sentit contrari, s’han fet més ostensibles els símbols de l’Estat espanyol (bandera, himne), que en alguns ambients restaven poc visibles per cert pudor o vergonya, i  en altres de manera volguda, ignorant el sentiment de molts ciutadans (que també són catalans) envers ells. Massa guerra de banderes i de símbols. 

L’Any Fabra a Mataró i arreu ha d’acostar-se a tota la població catalana en favor del català i de la seva acceptació per tothom. I fer-ho amb una actitud oberta i no partidista. Ha de servir per posar en valor una llengua, nascuda aquí i la pròpia del país, segons les lleis, que és patrimoni de tots els catalans. Com també, des de l’altra banda, el castellà ha de ser acceptat com a patrimoni col·lectiu de la nostra societat. Hem de recuperar el consens vers la llengua catalana, vehicle de cohesió i “llengua comuna”, com diu un espot televisiu; un consens que s’està perdent. I evitar les formes de violència que comencem a veure de manera preocupant, com fa pocs dies a Canet. No hauríem d’associar la figura de Fabra a la defensa d’una posició política concreta, com la independència, ni tan sols al nacionalisme, sinó al catalanisme en un sentit molt ampli, d’aquell que va del carlisme i la Lliga d’abans a la CUP i als comuns d’ara.

Dues remarques per acabar. Enguany la Flama del Canigó, la nit de Sant Joan, només arribarà al centre i a Rocafonda, quan fins ara ho feia a molts barris de la ciutat. La causa: no els agrada que s’associï a l’independentisme ni veure banderes estelades, mentre que sempre havien acceptat la senyera oficial i el simbolisme de la festa. Anem enrere.

De l’acte de Sant Jordi a l’Ajuntament s’ha dit que el Govern municipal volia suspendre la conferència de Joan-Lluís Lluís, escriptor de la Catalunya Nord i independentista. Més aviat és Òmnium que no hauria d’haver plantejat la seva participació allí. Portar a un lloc on ets invitat, i fer seure al costat de l’amfitrió una persona que farà afirmacions que xoquen amb el aquell pensa, no demostra respecte institucional ni de bones formes.

L’Ajuntament de Mataró, des de l‘època de l’alcalde socialista Mas, ha posat a disposició d’una entitat com Òmnium el Saló de Sessions per Sant Jordi i pel memorial Companys. Fins fa poc les dues parts respectaven un pacte de col·laboració amb deferències mútues, que sembla que s’ha trencat. Malgrat tot sempre hi ha exemples de concòrdia i saber fer. L’exconseller Joan M. Tresserras d’ERC, reconegut independentista, acostuma a lluir un llaç groc a la solapa. Tresserras a la presentació del llibre d‘alcalde Abril, assegut al costat de l’alcalde Bote, no se’l va posar. Tresserras no va renunciar a les seves creences, però va demostrar que és un senyor.