Èxit no s’hauria d’escriure amb E d’entorn

A finals de setembre vaig tenir ocasió d’assistir a la conferència d’un enginyer informàtic, reconvertit en formador i consultor d’actituds, titulada “patrons d’èxit”.

De la conferència recordo un parell de fal·làcies sobre les quals vull incidir en aquest escrit.

En primer lloc, el repetit argument en diversos llibres sobre un estudi de 1953 basat en estudiants de Yale i llistes d’objectius. Tothom qui la va tenir va triomfar. Si acudim al llibre de Oliver Burkeman “El antídoto: Felicidad para gente que no soporta el pensamiento positivo”, descobrirem que ningú ha estat capaç de referenciar aquest suposat estudi. De fet són més aviat cites circulars entre autors de la literatura positiva i coaching però cap referència a la font. A més a més existeixen investigadors que han mostrat el costat contraproduent de les llistes d’objectius. No tan sols a l’hora d’assolir resultats, sinó pels efectes secundaris que comporta. Primer exemple, escaladors de l’Everest que obsessionats per l’objectiu han perdut tot sentit del realisme i han acabat morint. O l’estudi de la professora de la Harvard Business School Lisa Ordoñez “Goals Gone Wild: The Systematic Side Effects of Over-Prescribing Goal Setting” i un exemple esfereïdor. L’any 1970 el president de Ford va posar com a objectiu construir un nou cotxe de pes no superior a 2000 lliures i preu inferior a 2000 dòlars. Per tant, reducció de pes i costos amb l’objectiu de competir amb l’industria japonesa i desenvolupar l’anomenat Ford Pinto. La pressió era tal que el cotxe va estar enllestit en 25 mesos, quan el temps habitual eren 45 mesos. L’objectiu estipulat va ser assolit però a costa d’un disseny deficient que afavoria la combustió del tanc de benzina en cas d’accident, fet que va produir innumerables morts. Per a acabar-ho d’adobar, la Ford va calcular que corregir els problemes de disseny tindria un cost de 137 milions de dòlars mentre que fer front a les futures demandes per danys i perjudicis per mort, cremades i danys a la salut suposarien només 49.5 milions de dòlars.

La segona fal·làcia de pes de la conferència apareix en la presentació d’una fórmula que ens proporciona la distància a l’èxit. En primer lloc, qualsevol equació que es vulgui presentar com a tal, ha de ser dimensionalment homogènia a les dues bandes, com bé apunta la doctora Barbara Ehrenreich en el seu magnífic llibre “Sonríe o muere: la trampa del pensamiento positivo” referent a una suposada fórmula de la felicitat. Això qualsevol enginyer o científic ho sap. Novament en el cas de la ponència en qüestió, no hi ha per on agafar-la i es tracta simplement d’acudir a les formes per a fer més digerible un concepte en absolut científic. Tot i acceptar la pretesa fórmula sota un punt de vista lax, ens trobem amb que l’element que més influeix és l’actitud de la persona que vol assolir l’exit. La actitud apareix a l’exponent. El mateix element determinant pel pensament positiu, els suposats manuals d’autoajuda, , etc. Es tracta de que tothom pot assolir el que es proposi si té l’actitud pertinent. En aquest tema recomano l’escrit de William Czander, professor d’MBA durant més de 33 anys, “The Negative Influence of Positive Thinking- The Gurus, Coaches, and Consultants”, lliurement disponible a internet, i on ens explica que “Els que no somriuen o deixen d'exhibir una actitud positiva, no importa el que la realitat externa sigui, són considerats inadaptats. O són acomiadats o enviats a esdeveniments o reunions d’ajustament positiu, en un ambient gairebé religiós. Se’ls convenç que han d'adoptar una visió optimista de la realitat. Aquesta creença crea un estat de la ment on cal negar la realitat quan la realitat no provoca sentiments positius... El seu objectiu és eliminar els conflictes entre empresaris i treballadors i crear una força de treball que no qüestioni i que idealitzi el lideratge, estimant el seu poder i riquesa, sense adonar-se’n que estan sent explotats i oprimits”. El punt més crític de la fórmula i de tot aquest raonament és que, en atribuir tota la responsabilitat a l’individu, neguen la importància de l’entorn. Com si fos el mateix néixer en una bona família amb recursos econòmics que en una de desestructurada i en el llindar de la pobresa. Com si fos el mateix tenir padrins que donen accés a portes giratòries tantes vegades com calgui, que haver-te de valer per tu mateix. Més encara en un país llatí.

Sobta que hi hagin persones capaces de negar la importància de l’entorn. En aquest aspecte, em permeto citar l’escrit de Glòria Serra d’avui a La Vanguardia sobre el cas del petit Nicolas: “La nostra no és una democràcia basada en la meritocràcia. El sistema actual ha heretat del franquisme i de la llarga tradició espanyola que un no és pel que val, sinó pels contactes i la gent que l’avala. Els sistemes habituals de correcció en les democràcies com les oposicions o els concursos públics, han fracassat estrepitosament. Només la recent història del tribunal de comptes , on s’han col·locat a parents, amics, i secretàries a dotzenes, és el perfecte resum de la derrota democràtica de la nostra societat. O els milers d’obres i contractes de tot tipus d’administracions públiques que passen directament a les butxaques que interessen. El cas Gürtel a València i Madrid o, més recentment, el clan dels Pujol, serien bons exemples.

En fi, que mentre no canviem el i tu qui ets i a qui coneixes pel i vostè què ha fet i on ho ha après, seguirem sent el caldo de cultiu perfecte pels petits i grans Nicolas”.

Com a resum: dubto que èxit s’escrigui amb A, com diu l’autor de la ponència en un treball que pot ser catalogat de reduccionista i fal·laç, i afirmo que per mi l’important és que èxit no s’hauria d’escriure amb E d’entorn.