Capgròs
L'actual vida quotidiana i la multitud d'estímuls i informacions dificulta la percepció del funcionament continu dels cicles naturals. Parant l'orella a les onades, qualsevol dia de platja, el batec continu, seguit i persistent del mar i la sorra ens pot fer percebre la immensitat de la força de l'aigua arrossegant i molent sorres, sediments, al·luvions de remots o molt propers territoris.
Sabent que les platges del Maresme pateixen dècades de regressió, potser l'estiu i les vacances -per aquells que les gaudeixen- és un bon moment de percebre la magnitud del fràgil sistema de les nostres platges.
Les dinàmiques que sustenten aquesta fragilitat són, per una banda, les aportacions d'aigües i sediments de les conques hidrològiques (en el nostre cas la Tordera i les rieres) amb un, més o menys erràtic, arrossegament per part dels corrents marins. Arrossegament que ha estat modificat per la ubicació de ports i espigons i que ha acumulat, a llevant dels obstacles artificials, grans bancs de sorres mentre, a ponent, les platges han desaparegut. En segon terme, l'explotació insostenible dels aqüífers de la Tordera i l'ocupació, canalització i soterrament de rieres amb l'actual model econòmic, han implicat una disminució considerable de l'aportació de sediments i, com a conseqüència, de la superfície estable de platges. Sense oblidar la precarietat de les prades de posidònia minvant el seu efecte estabilitzador del sòl marí.
Certament, però, hi ha dos factors importants menys perceptibles.
En la dimensió del passat històric, al segle XX, s'ha produït l'extensió urbana i de les infraestructures -especialment el tren- en detriment de la línia de la costa i un abandonament agrícola de les muntanyes -que ha implicat el creixement de la massa boscosa i la disminució de sòls erosionables.
I en una dimensió de prospectiva històrica, les previsions de la pujada dels nivells de les aigües a les costes de la Mediterrània, a causa del canvi climàtic.
Al capdavall, dimensions del funcionament continu dels cicles naturals que han estat fortament alterades per un model de creixement -depredador dels recursos- que sembla desconèixer el topall dels seus límits.
D'aquesta complexa casuística en podríem deduir una molt complexa solució. Fins i tot una certa modèstia humana davant la magnitud de la hipoteca territorial que deixem a les generacions futures, immersa, per altra banda, en l'ample horitzó d'un mar de fons d'incerteses ambientals i socials. Davant dècades de naufragi permanent en la gestió de la crisi de les platges, quina podria ser la nova singladura? Des del tecnoptimisme podem continuar dragant els sorrals submarins i fer platges artificials al nostre caprici sense alterar els sistemes naturals? O podem, per contra, assumir la complexitat del problema i aturar-nos a reflexionar -a la vora del mar- solucions equilibradores, de reconciliació amb els sistemes naturals? En parlem en un proper article.
Comentaris