Estiu electoral

El paisatge després de la batalla del Estatut ha quedat de la següent manera: El cap del bàndol guanyador anuncia la seva retirada. Les principals forces del sí s'apresten per una nova batalla, ara entre ells: l'hereu del mas contra el masover del veí que s'ha fet amb les seves terres, amb un tercer pràcticament de convidat de pedra. De les forces derrotades del no, els uns continuen impertèrrits blasmant del procés, el que els aïlla de tot, mentre que els altres, sorprenentment, sembla que res hagi anat amb ells, però amb una crisi considerable, especialment de lideratge, i ambdues plantejant aliances que ara ja són contra natura.

Recordem els resultats en escons (que és el determinant) de les darreres conteses electorals al Parlament de Catalunya. El 1999, les darreres d'en Pujol: 56 per CiU, 52 pel PSC (en algunes circumscripcions amb IC-V), 12 per ERC, 12 pel PP, i 3 per IC-V. Amb aquest resultat, CiU que tenia dues possibilitats per aconseguir la majoria de la Cambra (68), amb ERC, o amb el PP, decideix governar en minoria, i molt minoria: 56/135, amb el recolzament del PP des de fora, a canvi, entre d'altres coses de renunciar a proposar la reforma del Estatut. L'aposta funciona a costa d'un gran desgast a l'opinió pública, especialment per l'actitud del PP a Madrid arran de la seva majoria absoluta a les eleccions generals del 2000, que a més fa créixer la "bromera" d'ERC. El 2003, ara ja podem dir les darreres d'en Maragall, les dues principals forces pateixen un fort retrocés en benefici dels "petits": CiU, 46; PSC, 42; ERC, 23; PP, 15; i IC-V, 9. Amb aquest resultat, ERC que podia haver donat la majoria a CiU, 23 46=69, prefereix fer servir la seva força per contribuir a constituir el Govern catalanista i d'esquerres amb el PSC, i IC-V: 23 42 9=74.

El 99, CiU opta jugar amb el vent a favor: El PP governa a Madrid, i una aliança amb ERC sols comportava problemes i cap avantatge. El 2003, ERC opta pel trencament per posar en qüestió tant a CiU a Catalunya com el PP a Madrid, amb un President ostatge ("nosaltres tenim la clau", diu en Carod). El que passa després, i ningú ho va preveure en el Pacte del Tinell, és la victòria del PSOE el març del 2004. I més greu que la imprevisió és la manca de correcció estratègica quan davant no hi ha l'Aznar, sinó la proposta de l'Espanya plural que formula Zapatero al seu discurs d'investidura, i com que demostrat després no són només paraules. Bé, el resultat és conegut. A més del desgavell que representa el "tripartit", justificable per la novetat de l'acció d'un govern de coalició per primera vegada al país, la fórmula acaba esclatant pel resultat final de la reforma de l'Estatut amb visions divergents.

Després del Referèndum del 18 de juny, i del seu resultat, res pot tornar a ser com abans. No és possible repetir el 99, ja que si el PP, com anuncia, porta el nou Estatut al Constitucional reblà el seu aïllament polític a Catalunya, i a més, ara no mana a Madrid, i sembla que en té per temps per tornar-ho a fer. És impensable que CiU llenci tot el que fatigosament ha guanyat en el darrers temps (des de setembre de l'any passat) acceptant el recolzament del PP, i també és impensable que el PP recolzi un govern que intenti posar en marxa el nou Estatut (malgrat les declaracions de "boquilla" que han fet alguns dels seus dirigents) ja que se'ls ensorraria la estratègia que tenen a la resta d'Espanya. Com ho justificarien?

Però, d'altra banda tampoc es fàcil, sinó pràcticament impossible, reeditar el 2003. Ja no hi ha "suprems" objectius a reivindicar, al menys per molts anys. Al davant hi ha un govern central que pot comprendre'ns, al menys si no li posem les coses difícils, això cal tenir-ho ben present, no tornem a equivocar-nos. Hi ha una eina per desplegar, que uns del vell tripartit han dit que sí i d'altres han dit que no. Hi ha un nou i trencador candidat dels socialistes que ja ha dit en quines condicions vol arribar a ser President, sense "urgències" històriques, i manifestant la voluntat de resoldre hipoteques que llastren el desenvolupament del país. Tornant a en Carod, algú pot pensar en una reedició d'un govern catalanista i de progrés amb ERC a Cultura? Frankfurt! Frankfurt!

Aquest és el pati, un nou pati. És lògic, doncs, que les dues principals forces que tenen la possibilitat d'encapçalar un Govern (PSC i CiU), i tenir consegüentment la Presidència de la Generalitat (no oblidem que estem en un sistema parlamentari, no presidencialista), es llencin a tomba oberta a intentar aconseguir un resultat que els permeti poder imposar les seves condicions. Però siguem realistes: la majoria absolta està en 68 escons. CiU en va treure la darrera vegada 46, i el PSC 42. Als dos els falta un bon tros. Les enquestes conegudes fins ara no auguren un capgirament important dels anterior resultats. Llavors? Els ciutadans tenen la paraula i els hem d'explicar molt bé les conseqüències de les seves decisions. Hem d'explicar que volem fer. Cada opció què vol fer, advertint a més si hi ha punts en comú, i discrepàncies, amb les altres. El que no té sentit és subratllar les diferències i amagar les dificultats posteriors d'actuació conjunta.

Possibilitats? N'hi ha, algunes d'estèrils i d'altres de profitoses. Per exemple, un Govern "nacionalista" (CiU ERC) tindria fàcil una posició maximalista negociant amb "Madrid"? Un Govern "d'esquerres" (PSC ERC IC-V) resoldria les discrepàncies sobre els colls d'ampolla del desenvolupament del territori? Estaria justificat un Govern de gran coalició (PSC CiU) segons les preferències expressades pels ciutadans/es? Quina travessia (i consegüentment estabilitat) parlamentaria podrien tenir Governs en minoria d'un o altre signe?

Temps enrera vaig demanar clarificació. I el resultat de la consulta del referèndum la va donar. Ara sabem exactament, contats un a un, expressats o no, els vots dels ciutadans/es. Tot procés electoral és un moment immillorable per clarificar. Ni enquestes, ni manifestacions al carrer, ni aparicions mediàtiques, vots! Voluntats lliurement expressades. Encara que moltes vegades no s'aconsegueix amb la nitidesa desitjada. Els electors/es, volguda o involuntàriament, d'una forma conscient o erràtica, participant o quedant-se a casa, produeixen un resultat que cal gestionar després amb la més bona interpretació possible (que no sempre pot ser la més adequada). Quant millor els polítics ens expliquen i ho expliquem a la ciutadania més fàcil serà després la presa subsegüent de decisions. Aquesta és la feina que ens queda el que resta de l'estiu i el començament de la propera tardor fins el dia de Tots Sants.

Bones vacances!

http://manelmas.blogspot.com Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical xanax order fioricet amlodipine