Capgròs
Estem acabant la celebració de l’Any Punsola i dels molt actes que s’han celebrat a la nostra ciutat en memòria del jove poeta excursionista. Cal felicitar la iniciativa i les entitats i persones que ho han fet possible, que encara ens informen d’un acte proper a Barcelona. La idea anunciada de dur Punsola a la capital és excel•lent i hem d’esperar que tingui el suport d’alguna ‘patum’, que és la manera d’incidir en els mitjans de comunicació d’abast nacional.
Però no és Punsola de qui vull parlar ara, sinó d’un coetani seu, nascut un any més tard a Dosrius. El polifacètic activista, conspirador i escriptor plural Esteve Albert i Corp, de qui aquest 2014 s’escau el centenari del seu naixement. Del ‘Centenari Esteve Albert’, i dels actes que es preparen arreu de Catalunya, en sentirem a parlar aviat.
Com era inevitable, Punsola i Albert es van conèixer en el petit o mitjà Mataró dels anys trenta o quaranta. Entre altres activitats, havien freqüentat els cenacles o tertúlies culturals que tenien lloc en cases o establiments particulars, i que eren els únics centres de cultura lliure, al marge de les estructures i control oficials del franquisme.
L’impacte de la mort de Punsola, amb només 36 anys va ser molt profund a la ciutat. Va colpir el Mataró de l’època, tant en els ambients culturals, esportius i associatius, en tots els quals hi tenia relació. Els amics editaren dos opuscles amb obra seva: ‘Noces a muntanya’, amb un pròleg de J. R., sens dubte un dels seus íntims, el rapsoda i activista cultural Josep Reniu, i ‘Amistat, bandera blanca’, amb una introducció signada per E. A., Esteve Albert.
Albert hi va escriure, entre altres definicions, que Punsola “era el poeta del culte a l’amistat”, que “vessava ‘creació’ en tota la seva obra” i que “en tota la seva labor fulgura la llum que duia a dintre i llampurneja fins en els seus versos més intranscendents”.
El mateix dia del decés del poeta (10 de maig de 1949), Esteve Albert li va dedicar uns versos amb el títol ‘En la mort de Josep Punsola i Vallespí’. Feien així:
Jo et veia amb la torxa a les mans,
patriota i poeta,
que ens tornaves la fe, amb els teus cants,
la fe en una Pàtria sollada i desfeta.
Atleta i soldat,
a tot embat aportaves l’espatlla:
la fragor del combat
se t’ha endut més enllà de la ratlla
del nostre abast humanal.
Ara una llum nova et projecta
més pròxim, més ferm i més alt
en una primavera perfecta,
definitivament immortal.
Sigui aquest un record per a dos homes de cultura, de pensament i d’acció la relació dels quals va quedar truncada per sempre massa aviat.
Comentaris