"Ser analista a Jijantes m'ha canviat radicalment la vida"

El mataroní Kiku Rimblas és un dels jugadors que més vegades ha defensat la samarreta groc-i-negra del Club Esportiu Mataró. Ja retirat de la pràctica del futbol, s'ha reinventat com a analista tècnic a Jijantes, canal de streaming de la plataforma Twitch que és ja un fenomen amb milers de seguidors a nivell internacional, sota el lideratge del carismàtic periodista i creador de continguts Gerard Romero. Quedem amb en Kiku per fer un cafè al barri de L'Havana, conèixer aquesta nova experiència, repassar la seva trajectòria futbolística i comentar l'actualitat de l'esport rei.

Qui és Kiku Rimblas?

Sóc un pare de família, treballador en el sector bancari, que ara estic en procés de reinvenció. Un jugador de futbol que ho va donar tot per una samarreta i un club, el Club Esportiu Mataró. Vaig haver de viure una situació molt dura i complicada quan va morir el meu pare, en Francesc Rimblas, que llavors era el president, i això fa que l'entitat la portis encara més a dins, perquè ell era una persona que vivia absolutament per al club, i això crea un sentiment. Ara, com dic, estic en un procés de reinvenció a nivell personal, i és aquí on apareix aquesta experiència fantàstica que és Jijantes.

Com sorgeix la possibilitat de treballar a Jijantes, amb en Gerard Romero?

Jijantes és difícil d'explicar què és. Què t’he de dir d’en Gerard Romero? A banda del seu talent professional i el que tothom coneix i pot veure, és una gran persona, molt propera i que t’ajuda en tot el que pot. Sempre ha confiat en mi i m’encantaria seguir amb ell i amb Jijantes tot el temps del món. M’encanta formar part d’aquesta gran família, perquè crec que aquí està la clau de l'èxit: dins del que és Jijantes, un canal de streamers, les persones que conformen el projecte són fantàstiques, més enllà d’en Gerard: la Lis, en Biel, en Jaumira, en Juli, en Monfort, en Navarrosa, els tècnics... Hi ha un bon rotllo espectacular, i per a mi això és Jijantes. Tinc la sensació que això es farà molt gros, ni en Gerard crec que s'imaginava tota aquesta bogeria. Jo m'he trobat que adolescents em demanen fotos pel carrer per participar a Jijantes, no per la meva trajectòria futbolística. Per a mi ha suposat un canvi radical en la meva vida.

Però com va començar tot?

El mes de novembre estava fent un cafè amb alguns companys al Canaletes, a la plaça de Santa Anna, i rebo una trucada d'en Gerard Romero. Jo tenia el seu contacte perquè ens coneixíem de la meva etapa com a jugador, perquè ell era un periodista que seguia el futbol català, molt lligat al Vilanova, un dels nostres grans rivals de l'època. Ens havíem trobat de tant en tant i manteníem el contacte. Parlem i em diu que vol comptar amb mi per fer d'analista al seu canal, coincidint amb el Mundial de futbol. Començo així, comentant partits de la primera fase, sense haver fet res d'això abans, des de casa, on vaig haver de preparar un espai per fer-ho. Tot va anar superbé, amb gent com en Pau Roche, Santi Triguero, etc. Acaba la primera fase i em diu que faci també l'Anglaterra-Estats Units de vuitens de final, després uns quarts de final, una semifinal, i el dia abans de la final del campionat em diu que compta amb mi també. Va ser increïble.

Impressiona veure que hi ha milers de persones connectades per seguir-nos, però he de dir que em sorprèn que no em poso gens nerviós. Fins llavors, a nivell de mitjans només havia col·laborat amb un programa de Mataró Ràdio, "Impàvids", amb l'Edu Pascual, la Lourdes Martínez, en Roger... Després, en Joan Llongueras va anar a treballar a la Ser, tenia un programa que es deia "Calents i contents", i em va donar també l'oportunitat de col·laborar-hi. La veritat és que la ràdio m'apassiona, però la meva experiència en mitjans era molt modesta fins llavors.

Acabat el Mundial, un dia estava seguint una entrevista que en Gerard Romero estava fent a Èric Garcia, jugador del Barça, i vaig posar un comentari a Twitch. En Gerard el va llegir i el va comentar en directe, i va dir que volia parlar amb mi, que em trucaria. I així va ser: em va trucar i em va dir que en Carles Martínez, que era l'anterior analista tècnic del Barça a Jijantes, marxava a treballar a Toulouse i quedava vacant la seva plaça, i que comptava amb mi per cobrir-la. He de reconèixer que en aquell moment no m'ho creia i quan vaig penjar em vaig posar a plorar. Ara, visc en un núvol: quan comento l'actualitat del Barça a Jijantes hi ha al voltant de 25.000 persones escoltant-me. Per a mi seria un somni poder dedicar-me professionalment a això i rebre més propostes, i de moment crec que ja he posat la poteta, com es diu col·loquialment. A partir d'aquí, ja veurem. Estic molt agraït a en Gerard Romero i a l'equip de Jijantes, amb els qui em sento molt a gust i encantat de la vida. Jijantes, a més, ha aparegut en un moment personal complicat i m'ha servit molt a nivell mental. Quan estic al programa no penso en res més, em serveix per desconnectar absolutament dels problemes.

A nivell de reflexió del que estan suposat fenòmens com Jijantes i els streamers en general, crec que aquests hauran de conviure amb el periodisme tradicional, i viceversa. Es tracta d'una oferta diferent, que en el nostre cas sap combinar informació amb xou, perquè en Gerard Romero és xou. La tradició es pot quedar enrere si no sap incorporar elements d'aquests nous fenòmens. Un altre exemple és en Siro López, un veterà del periodisme esportiu, que també s'ha fet streamer, i amb èxit. Això vol dir que aquests acabaran amb el periodisme tradicional? No ho crec, però hauran d'aprendre a conviure-hi. És el mateix que passa per exemple amb la Kings League i el futbol català. Aquí, el futbol català ha de trencar el mur i intentar retroalimentar-se de la Kings League, i també a l'inrevés. Perquè la Kings League ha vingut per quedar-se, això està clar, i s'ha de trobar la manera de fer-ho sense entrar amb conflicte. Per què els streamers aconsegueixen entrevistar referents com en Luis Suárez o en Gerard Piqué, parlar amb ells durant més d'una hora, i els mitjans tradicionals no? Perquè es fa des del tu a tu, amb bon rotllo, no per buscar el titular. El protagonista es troba còmode, i aquí està la clau. Perquè a més els espectadors t'estan veient en directe i ningú no pot tergiversar les teves paraules.

Què en penses de la Kings League?

En els partits hi ha un ritme vertiginós que crec que no es veu a la televisió. Hi veus nois de vint anys que els estan mirant un milió de persones, i no 150 persones en un partit de les diferents categories del futbol català, amb la repercussió social que això té, la possibilitat de jugar al Camp Nou... Per això tradició i modernitat s'han de saber retroalimentar, com he dit abans.

Volem repassar amb tu la teva carrera esportiva. Ets un dels jugadors groc-i-negres amb més partits amb el club i molts seguidors et recordaran perfectament.

Vaig començar de petit a la Juventus, un club que m'estimo molt, amb qui vaig arribar a jugar a Preferent en categoria aleví, jugant contra el Barça, l'Espanyol, etc., al camp de Cal Pilé, contra jugadors com en Xavi per exemple. Aquella temporada vaig destacar i em va fitxar l'Espanyol, que em va cedir al Granollers, amb qui tenia un conveni de col·laboració. Aquell va ser un dels grans encerts de la meva carrera, jugant-hi amb els infantils, cadets i amb el juvenil B, en les màximes categories, amb grans companys. Després vaig venir al Mataró per jugar durant els tres anys de juvenil. Recordo que vam quedar campions de Catalunya amb el juvenil de Nacional i no vam pujar de categoria per poc. Llavors, en Dani Galeote, en Chava Jiménez, en Manu i jo ens vam anar incorporant als entrenaments del primer equip, entrenat llavors per en Miguel Álvarez. Vaig estar dos anys al primer equip i vaig començar també la primera temporada de Segona B (2000-2001), primer amb en Cándido Viana i després amb en Jaume Creixell, però pràcticament no jugava. Això, sumat al fet que ja estava cansat de sentir a dir que estava al primer equip per ser el fill del president, em va fer decidir marxar. Va sorgir l'oportunitat de fitxar per la Gramenet, un gran club, i vaig acceptar la proposta, que em va sortir molt bé. Vaig passar allà quatre anys meravellosos, amb companys extraordinaris com en Tito Vilanova i molts més, jugant dos play-offs per pujar a Segona Divisió... Primer vaig jugar al filial, aconseguint un ascens a Tercera, i després al primer equip. En guardo un molt bon record i sempre portaré la Grama al meu cor.

L'estiu del 2004 em truca en Jaume Creixell per retornar al Mataró i dic que sí amb els ulls tancats. Aquell any en Jaume fa un autèntic miracle futbolístic: amb vuit o nou jugadors descartats que no volia cap equip del futbol català, com era el meu cas o el de companys com en Lluís Sauras, l'Ángel, en Molina, en Miguel Ángel, en Manolo o en Vicente. Construeix l'equip dels seus soldats i va faltar poc per aconseguir l'ascens de categoria, a més del gran èxit de la Copa Federació, que ha estat la meva millor nit futbolística. També recordo la final de la Copa Catalunya contra el Barça a Terrassa, però llavors estava a la banqueta i cal reconèixer que no és el mateix que ser protagonista. El dia de la final de la Copa Federació recordo saltar al camp per escalfar i quedar impressionat de l'ambient a l'estadi. Aquí vull reconèixer el paper de l'afició, particularment del Frente Andaluz en aquelles temporades, perquè crec que va haver partits que els vam guanyar gràcies a ells, sense cap mena de dubte. Va ser una època molt maca.

Sí que cec que la meva carrera acaba abans d'hora. Jo quan el Mataró s'enfonsa se'm treuen les ganes de seguir jugant, amb tots els problemes que vam tenir. Després marxo al Granollers amb en Manel Moya, un gran entrenador a qui li tinc la màxima confiança, però em trobo un club també amb problemes econòmics i a meitat de temporada decideixo penjar les botes, malgrat que tenia l'oportunitat d'anar al Vilassar també amb en Moya. Podria haver jugar més temps? Sense dubte, però ja no tenia ganes. Per això aquella temporada 2009-2010 és la darrera, i amb tot just trenta anys poso punt i final a la meva carrera futbolística. Ara, continuo fent esport a la U. R. Laru, jugant a futbol-7 i sobretot a pàdel, que ara m'apassiona i no podria viure sense ell.

No t'has plantejat fer el salt a les banquetes?

La veritat és que ja ho vaig tastar, fent d'entrenador de nens quan jugava al juvenil del Mataró. He de dir que em penedeixo d'una cosa que em va passar fa uns anys, quan l'Alberto Aybar, en Peque, era l'entrenador del primer equip. Em van oferir ser el seu segon i vaig dir que no, i crec que llavors vaig deixar passar un tren. Aquesta decisió sí que la canviaria. Al Mataró he dit que no diverses vegades: per formar part de la junta, ocupar algun càrrec tècnic... I he dit que no perquè no m'hi podia dedicar en aquell moment, i si es diu que sí s'ha d'estar a l'alçada. Ara mateix, però, no dic que no a res, per això estic tan engrescat amb el que estic fent a Jijantes i amb les possibilitats que puguin sorgir a nivell en un futur en altres mitjans que puguin trucar a la meva porta. Perquè aquest món m'apassiona.

Volem comentar amb tu també l'actualitat futbolística. Vas compartir vestidor amb l'Òscar Hernández, ara segon entrenador del Barça. Has dit en alguna ocasió que en sap un munt de futbol. Creus que el Barça està en bones mans, més enllà d'en Xavi?

El Barça està en les millors mans, sense cap mena de dubte. Hi ha dues qüestions: l'esportiva i la institucional. Pel que fa a aquesta darrera va haver una gestió nefasta per part del pitjor president de la història del Barça, que és en Bartomeu, i en Laporta l'ha de gestionar, fent coses bé i coses malament, com passa sempre que has de prendre decisions, però ha aconseguit portar un entrenador il·lusionant i que l'equip tiri endavant. Ara, estem a punt de guanyar la Lliga, malgrat que és cert que no s'ha competit a Europa, perquè és cert que l'equip no està preparat. Ara bé, hi ha un projecte, i això és el més important. Jo he parlat de futbol durant moltes hores amb l'Òscar, i la gent ha de saber que és un pou de saviesa futbolística. El que més m'agrada de l'actual staff del Barça és que són culers: en Xavi, l'Òscar, l'Alegre, en David Prats, que també va jugar al Mataró... Són gent del Barça i això es nota. Quan veus una celebració a la banqueta a mi se'm posa la pell de gallina, perquè demostren que són dels meus. Jo també hi ha decisions d'en Xavi que puc no entendre, però és un dels meus que entén la situació del club. No hi ha ningú millor que en Xavi per fer d'entrenador del primer equip. Un altre entrenador top vindria i al cap de tres dies no sabria què passa aquí. Jo defenso l'staff d'en Xavi per tot això, per aquest global. Que hi ha coses que no comparteixo a nivell tècnic? Sí, com ara el canvi de sistema a meitat de temporada, malgrat que ha donat resultats. Però estem parlant d'un projecte que evoluciona. Jo sóc optimista amb aquest Barça, cal deixar treballar a en Xavi.

Sobre el retorn d'en Messi, que ara se'n parla molt, jo sóc dels que aniria a París a buscar-lo. És un fitxatge que hem d'entendre a nivell global. Jugant Messi al mig del camp milloraria aquest Barça? Sí. En Xavi sabria adaptar l'equip? Sí. En Messi tindrà clar el seu rol abans de venir? Per suposat, perquè en Xavi aquí és molt important i tenen contacte entre ells. Vindrà en Messi? Jo crec que sí, que ja està fet, però depèn únicament d'en Tebas, president de la Lliga.

Cadis, 116.000 habitants. Girona, 102.000. Vila-real, 51.000. Totes tres ciutats, amb menys població que Mataró i tenen equip de futbol a Primera Divisió. Què ha de fer Mataró per tenir un equip a l'elit?

És molt difícil, tots ho sabem. Si parlem d'aquests tres equips que comentes, les empreses de la localitat donen suport al club. Això vol dir que tots els patrocinadors s'han de centrar en el futbol? No. Mira a Mataró, que tenim el Waterpolo a l'elit i ho fan fantàsticament bé. Els meus fills, per exemple, juguen a bàsquet a la Unió Esportiva i és també un club fantàstic. Sí que he de dir que em fa pena que l'empresariat mataroní i maresmenc no doni prou suport al futbol local, com també l'ajuntament. Ara bé, sí que és veritat que no hi ha cap fórmula màgica, perquè aquesta ja està inventada: es tracta de posar diners i implicació. Aquí, a més, els diferents clubs de la ciutat es podrien retroalimentar mútuament, col·laborar, etc. A dia d'avui, però, crec que és complicat, una utopia.