Capgròs
El Camí de la Geganta és l’equador viari perfecte de la ciutat de Mataró i alhora la seva avinguda ciclista per antonomàsia. A París tenen els Camps Elisis, a Sanremo Via Roma o a Niça el Passeig dels Anglesos. A Roubaix un velòdrom. A Mataró, el Camí de la Geganta. Pot semblar poca cosa però ja li podríem dir ‘el camí dels ciclistes’ si no fos que té un nom tan propi com estimat i singular. I si a tota una ‘ronda urbana’ li diem Camí de la Geganta al que hi és protagonista li podrem donar un títol escaient.
Tadej Pogačar ha estat aquest dimarts el Robafaves del Camí de la Geganta de Mataró en la sortida de la Volta. Tant és que el topònim no tingui res a veure amb la figura, tirem pel dret i entronitzem al millor ciclista del món perquè només de ser-hi ha convertit la sortida de la Volta en quelcom més multitudinari i sonat que els anys anteriors. Només sent-hi i prenent la sortida, Pogačar ha governat el migdia d’aquest dimarts de Sant Josep. Les fotos seves, per borroses o mogudes que hagin sortit, són avui a molts mòbils i grups de Whatsapp. Qui ha vist en Pogačar ho dirà a casa, a la colla, a classe o al bar. Potser durant dies. No hi ha cap ciclista que s’acosti a l'aureola que desprèn aquest paio de la mateixa manera que cap creació de cartró pedra s’acosta al firmament que suposa en Robafaves. Només amb la mirada ja imposen. Són preponderants en el sentit més literal de l’adjectiu.
Les similituds d’en Pogačar amb el nostre gegant s’acaben aquí. L’eslovè és ben poca cosa. Moldejat com la gran majoria dels ciclistes que s’han fet forts al Parc Nou per després marxar a ritme tranquil fins a l’Experience i més enllà, en Tadej és un nyicris fort com un roure. Està prim de solemnitat i roda amb una gran elegància. Però és que a més resulta que és simpàtic i guapot. Geni i figura. Sembla bon gendre. L’hauríem convidat tots a crema i melindros, avui.
Somrient, a peu d’autobús
Quan tot just començava el control de firmes previ a la sortida de la Volta, i tot l’escampall d’autobusos d’equip era una col·lecció de fortins tancats, ja hi havia gent davant del vehicle de l’UAE. Esperaven i trobaven, perquè hi tenien en Pogačar fent-la petar, vestit en xandall, aliè a rituals introspectius i somrient al personal. Mira que portem anys veient sortides i en cap altra hi ha hagut noms que hagin estat tan protagonistes. L’any passat teníem a Remco Evenepoel amb l’arc de Sant Martí al pit. Però res comparable a un Pogačar que diumenge ja havia estat a Mataró. Sí. L’endemà de quasi guanyar la Classicisima Milà-Sanremo, la més llarga de totes, resulta que el van dur de l’aeroport del Prat a Mataró i d’aquí se’n va anar a Tossa en bicicleta. Com qui estira els peus pel Port de Mataró i arriba a la punta del braç. Xiulant.
Desprèn tranquil·litat, Pogačar . Qui no el posi en consideració i importància hi té dret, però d’aquí a uns anys que no digui que el va veure i no sé què més. Pogačar és, en potencial, el segon millor ciclista de la història. Encara no, però ho serà. Ho té tot. El més semblant a un Eddy Merckx sense cap necessitat de ser el belga, el quasi bíblic ‘Caníbal’ del ciclisme. Algú que ho disputa tot i ho guanya quasi tot. I que quan queda segon o tercer (com al Tour, com a Sanremo, com a Sant Feliu de Guíxols ahir) encara és més llegendari.
En Pogačar no ha vingut sol, òbviament. I si l’entusiasme es medeix amb decibels val a dir que com sempre que s’és a Catalunya hi ha una candidatura clara a la victòria popular. Si Sepp Kuss, del Visma, ja era estimat abans de la darrera Vuelta, ara encara ho és més. L’escalador americanoberguedà sembla la gran alternativa a Pogačar si és que algú pot acostar-se a en Robafaves. En tot cas el Camí de la Geganta l’ha animat, també, de valent. Entre tanta estrella, quasi per rutina, també ha tingut menció el líder accidental d’ahir que ho deixarà de ser avui: Nicholas Schulz.
L’expectació i la gent mai falla
Més enllà d’això, com sempre passa, el matí ha estat dia de treure el nas i fer tertúlia. Congregació de les tres J present: jubilats, jovent i ‘jatorno’ professionals com sempre hi ha a totes les feines. Aquí cadascú ho viu a la seva i diu el que vol i dol.
En Pogačar corre pels Emirats Àrabs, cosa que pot fer arrufar el nas. També pot fer arrufar-lo passejar i veure nom com Bahrein o Israel, per més que aquests darrers i en plena guerra genocida tinguin el nom amagat al bus, amb una al·legòrica estrella de David i fora. Hi ha qui pot empipar-se perquè és el darrer cop que tindrem a Mataró a Thomas De Gendt o qui prefereix perdre el compte dels cops que hi ha vingut gent com Gesink o Taramae. Hi ha entusiastes del producte estatal, sempre davant de l’equip Movistar, on ha tornat en Nairo Quintana. O d'en Landa. O els qui estan pendents de les bicicletes més que no pas dels biciclistes. Hi ha qui passeja ego ciclista a dalt de la bici o els qui simplement baden. Hi ha els de l’ANC (o similars) amb estelades i mestres espavilats que han organitzat sortida escolar amb els alumnes. Hi ha qui pica les tanques com si fos una arribada o els que se’n van vora Sant Simó per on es perd l’estela dels ciclistes amb el seu Robafaves al capdavant.
El Camí de la Geganta comença a desmuntar quan tothom se’n torna d’allà on venia. Poc a poc tornarà a ser el carrer de sempre i dels ciclistes se’n recordaran els més reputats aficionats. Els mateixos que recorden Peter Sagan guanyant-hi en un final d’etapa encara enmig de la Covid. Va ser un dels darrers triomfs de l’eslovac, un gran campió molt idolatrat però segurament menys recordat que no pas el gran protagonista d’avui. Projectant anys enllà i esperant que no sigui l’única vegada que ho faci, la batalleta que s’explicarà als néts és que va haver-hi un 19 de març assolellat que vam veure en Pogačar , que va somriure’ns i que se’n va anar només per guanyar la Volta. Perquè en Robafaves guanya sempre.
Comentaris