Nina Mora, mestra en pràctiques a Minnesota

Ens pots dir el nom, la ciutat on vius i la feina i activitat que hi desenvolupes?
Em dic Nina, visc a Northfield, Minnesota, Estats Units i estic duent a
terme un programa d'intercanvi cultural anomenat Amity. Bàsicament el programa et permet marxar als Estats Units, et busquen una família d'acollida cada trimestre per a poder viure i per a participar-hi has de tenir com a objectiu professional acabar treballant en el camp de l'educació, perquè el que fas a aquí cada dia és anar a l'escola i fer classes de la teva llengua (en el meu cas és el castellà, encara que sigui catalanoparlant) o presentacions sobre la teva cultura. A mi m'ha tocat fer classes de castellà en una escola primària, ja que el juny passat vaig acabar la carrera de Mestra - Especialitat Educació Primària. Tinc a vint  grups (de primer de primària fins a cinquè) i els faig mitja hora de  castellà a la setmana a cadascun. Les famílies d'acollida són totalment voluntàries, presenten una sol·licitud i passen per tot un procés, però no reben cap pagament a canvi. T'acullen perquè volen viure l'experiència, la qual cosa és totalment positiva per a l'Intern (així és com ens anomenen), ja que vas a parar en una llar on et volen tenir.

Quan i què et va impulsar a marxar-hi?
Tens previst quedar-t’hi molt de temps o penses en tornar?
Em quedo fins l'onze de Juny, és una experiència d'un curs. Tinc previst tornar. De fet, és un requisit del programa que compris un bitllet d'anada i tornada per a participar-hi. Com que és un programa d'intercanvi cultural, representa que jo he de fer d'"ambaixadora" dels Estats Units a Catalunya un cop torni, aportant el que he après en la meva estada en una escola o institució del meu país.

Quins contrastos has notat en el teu país d’acollida?
Quan tens la idea de venir a Estats Units penses que no serà tan diferent del que coneixem, d'Europa. Però realment és una altra cultura. Durant els  primers mesos vas descobrint que les coses funcionen d'una altra manera. Per començar, podria dir que l'escola és una barreja del que tenim a Catalunya i el que hi ha a Anglaterra. Vaig estar un mes fent pràctiques de mestra a Birmingham i quan vaig arribar a aquí vaig trobar que s'hi assemblava molt. A les classes hi ha pissarres digitals, tenen la rutina d'asseure's en una estora (totes les classes en tenen una) quan la mestra explica i hi ha molta cultura del silenci.

Pel que fa a la vida familiar, una de les rutines que trobo a faltar més és la del menjar. Jo solia esmorzar, dinar i sopar amb la meva família. A aquí el que se sol fer és sopar junts, però no en totes les famílies. I el dinar sol ser una cosa ràpida.

L'estructura dels pobles i de les ciutats és, arquitectònicament, totalment diferent. Northfield és un poble amb dues universitats, tot són cases i només hi ha un carrer principal amb botigues, pubs i cafès (Division Street). Per anar-hi trigo mitja hora en bicicleta des de casa, però ara que ve el fred hauré de començar a demanar que em portin amunt i avall amb cotxe. Les ciutats estan pensades per moure-s'hi amb cotxe, no per a anar caminant a tot arreu. Les distàncies són molt llargues, cada casa està envoltada per un jardí i si vols comprar t'has de desplaçar fins al supermercat.

Què t’ha sorprès més del teu nou país?
Crec que la manca de transport públic. Pensava que seria més fàcil desplaçar-me a aquí a pesar de no tenir carnet de conduir ni cotxe disponible. Per anar a la ciutat més propera (Minneapolis), que seria una distància com de Mataró a Barcelona, hi ha un autobús que passa tres vegades al dia. I cada trajecte costa 11$. Al poble només hi ha un minibús, però si el vols utilitzar has de trucar dues hores abans i demanar que et vingui a recollir i et deixi a tal o altre lloc. I això és tot. No hi ha cap altre autobús ni mitjà de transport públic. A Northfield hi ha uns 17.000 habitants i dues universitats amb Campus, on hi viuen molts estudiants.

Però també cal dir que m'ha sorprès l'hospitalitat de la gent i la facilitat amb què et conviden a esdeveniments i et porten amb cotxe amunt i avall quan ho necessites (fins i tot he arribat a anar a una festa a casa de gent que no conec, però que eren coneguts d'un amic meu, i em van portar amb cotxe fins allà sense que jo conegués la família que em portava).

Què trobes més a faltar de Mataró?
Trobo a faltar molt el mar. A aquí no n'hi ha. Trobo a faltar passejar-me pel passeig marítim en un dia assolellat, passejar-me pels carrers del centre amb la família i amics xerrant relaxadament i poder sortir un dissabte a la nit a prendre una cervesa i a ballar sense necessitat d'agafar un cotxe o demanar un taxi (hi anava a peu). I també els esdeveniments populars i culturals com concerts, festes majors (no vaig poder ser present a Les Santes!), parades al carrer... I trobar-me a gent coneguda tot passejant.

Estàs connectat a l’actualitat de la ciutat?
La veritat és que no gaire. Els meus pares m'informen de tant en tant del que passa. De fet, estic intentant estar connectada a l'actualitat de Catalunya. El primer mes vaig intentar acostumar-me a llegir la premsa online, però vaig defallir en l'intent. Ara he trobat la manera que millor em va per a informar-me: Cada matí, quan em llevo, escolto Catalunya Ràdio per Internet. El meu objectiu actual és seguir l'actualitat d'Estats Units, i el següent serà seguir l'actualitat de Mataró. No sé si ho aconseguiré perquè això requereix el doble de temps que l'habitual!

Com veus Mataró en la distància?
Uf... és complicat d'explicar! Veig Mataró com una ciutat petita però accessible, agradable. I ara la veig com a molt càlida, perquè a aquí fa un fred...! Suposo que les bones experiències que hi he viscut (vaig néixer a Mataró i he crescut a Mataró) fan que, quan hi pensi, em vinguin tot de bons sentiments envers ella.