Capgròs
Amb vint anys ja has estat seleccionada per la WNBA. Com ha anat tot això?
Les Universitats Americanes cada any escolleixen les millors jugadores nacionals, i els donen tres opcions; aleshores es fan tres rondes i els equips van escollint i eliminant jugadores. És difícil trobar-te amb jugadores europees en aquesta selecció.
Per què?
Perquè el nivell és alt, no els hi fem falta. I va anar així, un scounting o caçatalents es va fixar en mi, suposo perquè sóc jove i em van veure projecció.
I no t'ho vas pensar.
Bé, la veritat és que si entres en el draft tens un contracte de quatre anys que has de complir. Si no anava draftejada podia escollir jo l'equip. Però això, malauradament, no es va poder aconseguir, i em va agafar l'equip de Sacramento. Així que vaig anar cap allà, a pasar-hi vint i dies a veure què passava.
I què va passar?
Doncs que vaig descobrir un país impressionant, tot és molt diferent. Les intal·lacions, per exemple, són molt grans. És tot una mica fora del comú, vaig veure coses que aquí no et podries trobar per enlloc.
I una vegada allà, com va anar?
Durant aquells vint dies vam fer les tres rondes eliminatories. Jo havia dit que no podia passar el juliol amb l'equip, perquè tenia la concentració amb la lliga espanyola. I a més, ja havia prioritzat les Olimpiades. Bé, en definitiva, que es van veure obligats a agafar una altra jugadora que jugués de base.
I que va pasar amb el contracte?
Me'l van tallar. Però un cop et tallen el contracte, tots els equips de la lliga tenen un temps per agafar-te els drets si et necessiten o estan interessats en tu. És com si et robessin.
I et van robar?
Doncs si! Ara estic al Minessota.
I quan començes a jugar-hi?
Aquest any prefereixo no anar-hi, perquè és molt just. Tenia només una setmana abans de les Olimpiades, i després de les Olimpiades poc temps també abans d'anar cap a Salamanca.
Uf!
Si, si, massa merder, no sé si ho podria aguantar. Llavors, en teoria hi aniré l'any que ve i passaré pel mateix procés de selecció altra vegada.
I com portes l'anglès?
No és que el tingui molt fluït que diguem, però em defenso, parlo una mica com un indi, però com que el vocabulari és molt tècnic acabes per entendre't. Una vegada agafes el ritme del joc començes a entendre-ho tot.
I l'experiència en general com ha anat? Tens ganes de tornar-hi?
Si, si. A mi aquestes coses m'agraden molt. Hi ha gent que s'agobia. Bé, és que els americans són estranys, s'ha de dir. Depèn molt amb qui et trobes, et poden fastiguejar o et poden ajudar. En el meu cas vaig tenir sort, debia caure bé i em van ajudar. Això si, he tingut companyes que hi han anat anys anteriors i ho han passat molt malament, perquè es crea una mena de competitivitat i et passen per sobre sense miraraments.
S'ha de dir que allà a america són més durs, aquí pots anar des del primer dia progressant i t'ajuden, en canvi allà des del primer dia vas a cent. Tot està concentrat en quatre mesos i busca't la vida per estar en forma i demostra-ho, que si no, no jugues.
Déu n'hi do. I ara cap a Grècia. Hi ha més catalanes seleccionades?
Si, les catalanes som molt bones, n'hi ha unes vuit o nou, vull dir que el nivell és alt.
I quan tornis de Grècia cap a Salamanca altra vegada.
Si, si. A principi de temporada crec que aniré una mica cansada, però allà em cuiden. I bé, continuaré estudiant.
I com va a Salamanca?
Molt bé, aquest darrer any he fet un bon paper, he jugat molts minuts i n'estic contenta.
Què hi estudies?
Magisteri Infantil, m'agraden molt els nens. Però, tot i que vaig a classes, no tinc temps de presentar-me als examens. Bé, vaig fent, tampoc tinc pressa, hi ha temps i ara tinc altres prioritats. L'esport és molt sacrificat, no tens molts caps de setmana, no veus la familia durant setmanes, o mesos fins i tot, i has d'estar molt bé psiquicament per rendir fisicament, així que és una feina ben dura, que jo provo d'agafar-me lo millor que puc. De fet, és el que més m'agrada i ho vull donar tot, és la meva vida de moment.
Teniu algun psicòleg a l'equip?
Crec que seria molt necessari, que l'entrenador no es pot fer càrreg de tot. Però malauradament, estem en aquest sentit una mica infravalorades, perquè els jugadors de fútbol, o els jugadors que donen més espectacle, que tenen més audiència, bé que tenen el seu psicòleg, i nosaltres no crec que treballem menys que ells.
A més, quan les jugadores arriben als trenta anys, bé que s'han de buscar la vida i no tenen els sous d'aquests altres jugadors. És injust, però baja, jo disfruto amb això i no penso agafar una depressió, abans ho deixo, no crec que valgui la pena.
Molt bé Nuria, ets molt afortunada, espero que el teu esforç et sigui recompensat a les Olimpiades i vigila no t'esgotis que volem continuar gaudint del teu joc!
Comentaris