Marta Sala Martin, estudiant de joieria a Itàlia

Em dic Marta, actualment visc a Itàlia, entre Viterbo i Roma. Treballo de cambrera alguns dies a la setmana i estudio Técnica clàssica de joieria.

La veritat és que sempre havia pensat que quan acabés d’estudiar a Barcelona, marxaria a algun lloc, per conèixer llengües i cultures diferents, però Itàlia m’atreia especialment. Un parell d’anys enrere em va acabar d’impulsar el fet de que aquest país es la seu mundial de l’art, i per descomptat, de la joieria. Però a més a més, cal dir que el meu company és italià, i ell em va acabar de donar l’embranzida per decidir-me per la pizza i la pasta. 

Quan vaig marxar de casa no tenia previsió de res, ni de quan temps hi estaria, si m’hi quedaria, si hi estava de passada, etc. Però amb els mesos les coses s’han anat posant a lloc i tal i com està l'Itàlia, haurien de canviar moltes coses per (poder) quedar-m’hi: no hi ha feina, a nivell cultural tenen un estil de vida molt (MASSA!) familiar (amb tot el que això implica, que no son només sopars i dinars), els transports públics son desastrosos, i tenen molt mal explotat els recursos per a joves.
La cosa més xocant va ser descobrir l’autèntic significat de“família”: el més normal és que es deixessin tallar un braç per tu si “ets dins del cercle” (i quan dic tallar un braç va de debò, que son passionals fins a la medul·la). Però descobrir el regnat de les matrones amb contrast amb el masclisme que encara predomina ha estat interessant: és impossible descriure el poder que exerceix una mare (sobre tot cap al seu fill mascle), la manipulació soterrada d’una dona cap a un home, i la comoditat i dret assumit dels homes. Cal dir també que pensava que l’Itàlia estaria molt millor en altres aspectes, no sé si per que a la nostre zona tenim tantes coses a l’abast i, al cap i a la fi, som molt tolerants. Realment, marxant d’aquí m’he adonat de quant n’estem de bé, o, si més no, de quant n’estan de malament la resta.

El que trobo més a faltar son els nostres transports públics (qui ho havia de dir!), les activitats culturals i una dieta variada, com la de casa (per que aquí abusen de la pizza, la pasta i els plats super cuinats). Valoro més Mataró, a nivell cultural i geogràfic.

La primera anècdota és que un dia pel matí, sentint parlar a unes nenes que no tindrien mes de 13 anys, vaig descobrir que es despertaven a les 6 del matí per maquillar-se i pentinar-se. Aquí es molt important l’aspecte físic, quina llàstima però, saber que no es despertarien mai a la mateixa hora per estudiar.

L’altre és que en una de les visites dels meus pares, vam decidir anar a un museu: me mare, logopeda i estudiant universitària, no podia rebre el descompte per estudiants (de 3 euros) perquè segons la recepcionista, no hi havia solta ni volta en que una persona de més de 25 anys pogués anar a la universitat. El més trist de tot, és que això va ser a Roma.