Maria Josep Guixot, educadora a Nicaragua

Ens pots dir el nom, la ciutat on vius i la feina i activitat que hi desenvolupes?
Em dic Maria Josep Guixot, però tothom em coneix com a Jose. M'estic a la ciutat de Granada a Nicaragua, faig d'educadora amb discapacitats psíquics, tasca que desenvolupo a la Fundació el Maresme des de fa gairebé 20 anys.

Quan i què et va impulsar a marxar-hi?
Un bon dia del mes de octubre passat es va posar en contacte amb la Fundació el Maresme, l’Alba Serres, una noia que havia treballat en el nostre servei d’habitatges, i que estava coordinant un projecte per a la creació d’un Centre de Teràpia Ocupacional anomenat Corazón Contento a Nicaragua. Aquest projecte està impulsat per la Fundación Funciona, dedicada  a la Cooperació internacional. I que gràcies a una subvenció rebuda de l’Agència de Cooperació Espanyola tenien la oportunitat de contractar un professional per anar tres mesos a Granada (Nicaragua) i treballes per engegar aquest Centre. I va ser així que la Fundació el Maresme en el seu esperit de compartir la experiència de tants anys i de difondre el  treball que tants professionals desenvolupen en pro de les persones amb discapacitat psíquica va pensar que era una oportunitat engrescadora i  factible. La persona designada per la fundació vaig ser jo.
Val a dir que la persona físicament he estat jo però el coneixement, els materials, l’experiència que he pogut aportar ha estat gràcies al suport, orientacions i respecte dels meus companys de la Fundació el Maresme que aprofito per agrir-los públicament tot el que m’han ajudat i tot el coratge i l’energia que m’han trames. 

Tens previst quedar-t’hi molt de temps o penses en tornar?
L’estada de tres mesos s’ha dividit en dos torns, un primer que ja hem realitzat a mitjans del mes febrer i el mes de març i un segon el mes de juliol i mig agost.

Quins contrastos has notat en el teu país d’acollida?
Al centre és una mena de nau on hi ha dos espais mes o menys separats per plafons, una part d’assistència a persones adultes amb les que s’està organitzant la teràpia ocupacional per uns 25 usuaris i un altre on es treballa com a Centre d’atenció precoç on es dona atenció a uns 60 infants i les seves respectives famílies . La coordinació de tot plegat la fa l’Alba Serres mestre d’educació especial de professió i emprenedora en la  l’actitud vital.
Els professionals que he trobat són persones amb poca formació en la discapacitat però amb moltes ganes d’aprendre. I l’ acollida que he rebut si la primera vegada va ser bona, ara que ja ens coneixem ha estat millor. Retrobar les persones amb les que es comparteix un objectiu comú i amb les que ens empeny les ganes de créixer sempre es un plaer. Ha quedat palès que tota la feina feta a la primera estada ha començat a prendre forma i que en aquesta segona estada estem perfeccionant i ampliant la tasca.
Som conscients que aquest projecte és un punt de partida i que la veritable feina la faran ells al llarg del anys, com hem fet nosaltres, però sincerament creiem que hem començat un bon camí. I que hem establert un pont de col·laboració entre les dues entitats.
La climatologia i les condicions  fa que els ritmes de treball siguin mes complicats, fa calor, les instal·lacions no són les mes adequades, aquí els diagnòstics dels usuaris en molts casos es pressuposen, les condicions socioeconòmiques de les famílies molt sovint són veritablement minses i el fet de poder assistir al centre garanteix una atenció i un àpat.
També s’ha de tenir en compte que hi ha una la cultura que encara te moltes connotacions masclistes ( abusos, agressions, consanguinitats...)  i una religió molt arrelada que fan que a vegades costi fer alguns progressos. Amb aquest panorama i que les condicions sanitàries en la majoria d’indrets són molt precàries, les persones amb discapacitat no tenen el millor lloc.
L’escola pública d’educació especial que hi ha a Granada, està a vessar i no tenen ni recursos materials ni humans per poder atendre en condicions mínimament optimes als molts alumnes amb les diverses tipologies i discapacitats que atenen.

Què t’ha sorprès més del teu nou país?
Jo he tingut la sort d’hostatjar-me en una casa molt ben condicionada i còmode que poc tenen a veure amb les condicions generals del país, gràcies a un americà  que recolza el projecte i que deixa aquesta casa per als voluntaris i col·laboradors, i amb les noves tecnologies i amb accés a Internet estic en contacte amb els companys i la família.
La ciutat de Granada és una ciutat turística, molt bonica i acollidora, però el país viu en una situació socio-política complexa, molts recursos no arriben, i les ideologies es deterioren. Nicaragua és un país bonic de paisatges i de gent molt, molt acollidora, però viuen en condicions difícils.

Com veus Mataró en la distància?
Em demanareu com veig Mataró en la distància,  i sincerament una vegada mes veig que vivim en un mon ple de desigualtats, i que la gran part del mon viu en una eterna crisi de pobresa i misèria  

Ens pots explicar alguna anècdota?
La diferència idiomàtica ens ha fet riure en mes d’una ocasió, per que hi ha paraules que aquí tenen un significat ben diferent.
Quan penso en el recorregut que ha fet la Fundació i veig amb quina qualitat i professionalitat estem treballant ara, em sento molt orgullosa de tota la gent que ho ha fet possible, i que nosaltres com la gent del Corazón Contento ara, també ens hem nodrit de l’experiència  i el compartir amb d’altres, com així ha de ser.