La lliga necessita un miracle: l’Assolim perd a Sabadell

ASTRALPOOL SABADELL 10
ASSOLIM CN MATARÓ 8

Dimarts 16 de maig - 1r partit de la final

Mirant els Sabadell-Mataró pots semblar un avi que repapieja. Que sempre explica el mateix, que els detalls s’assemblen massa. Aquest dimarts al vespre a la piscina de Can Llong es disputava el primer partit de la final. De l’enèsima final entre unes i altres, i el guió (pèrfid pels interessos maresmencs) semblava copiat i enganxat d’altres enfrontaments recents. Sobretot els dos darrers quarts: una lluita contra el temps i contra-corrent de l’Assolim CN Mataró per mirar d’acostar-se, d’arrambar-se, d’igualar les rivals sabadellenques. I l’encert, o el pal, o la portera, o el destí o el que sigui dient que no, que no, que no. El partit ha acabat 10-8 i ara les de Dani Ballart s’han d’encomanar a la ràbia. A la ràbia per fer possible un miracle.

És un miracle giravoltar-li la truita a aquest Sabadell? Guanyar-les dos partits seguits en tres dies? No ho és però ho pot semblar. Més quan el primer partit de la final fa mal a la mateixa ferida que duu cicatriu però encara cou. La de la Champions. Però l’Assolim, de la primera a la darrera, mereixen crèdit. I sobretot la piscina Joan Serra plena a vessar encara que es jugui un dijous al vespre. Mala llet i com a mínim allargar la sèrie.

• El segon partit de la sèrie final es juga a Mataró, dijous a les 19.30h

Fantasmes d’entrada

El problema d’aquests Mataró-Sabadell és que no només jugues contra les altres. Jugues contra el teu propi equip, contra els antecedents, contra els seus fantasmes. Jugues sabent que si les vallesanes sumen quantitat, costarà. Jugues i d’entrada Anna Gual marca i penses que marcarem ascendència, que tocarà iniciativa. Però s’erren dues pilotes per marxar de dos i el Sabadell en canvi s’afirma. I quan sona la botzina i et veus 3-1 pots pensar que tornarà a ser un dels dies que no, tot i que qued partit. Apareixen nervis i desencerts, però potser més val ara que més tard.

Anant a un gol per quart és difícil guanyar un partit. I un de final encara més. El segon parcial acaba amb 5-2, només en veu un de les mataronines, de Van de Kraats i es tenen tres pilotes de mirar d’equilibrar el marcador. Però, ai las, altre cop la memòria. El dolor del record recent en el mateix recinte però a la piscina de l’altra banda del ciment. El fantasma pren forma de Laura Ester i entre les seves parades, la precipitació a l’hora d’escollir accions de les de Dani Ballart i la pressió és com si l’Assolim anés bloquejat. Mal negoci.

Reset i a remar

Com si el descans llarg fos revitalitzador, el tap mataroní s’ha desembussat de cop al tercer quart fins al punt d’haver optat a l’empat. L’empresa era difícil, l’ambient s’anava crispant, les defenses transitaven del civil al criminal però la italiana Avegno, sovint la més autàrquica de l’arc mataroní, obria pas amb dos gols i Simone Van de Kraats n’hi posava dos més. Un Assolim per fi desvetllat que no podia culminar la igualada en topar altre cop amb Ester, en acció després de temps mort i de penal. Quan fot més, sincerament. Com a mínim s’hi era i s’hi anava. El triomf passava per un altre darrer període a l'heroica. 

I no serà per no haver-ho intentat. Del dret i del revés, per un flanc i per un altre. Sabent que no es tenia el dia i alhora que no es podia fallar. Amb algunes jugadores claus de l’esquema especialment a les fosques. Molt difícil era. L’últim quart ha estat el de la rauxa, el de la fam. Però la maleÏda moneda no ha volgut caure del cantó humà en cap de les tres accions d’empat seguides. I d’un intent postrer de la capitana Cambray al 10-8 final de Ruiz per les sabadellenques s’ha esberlat completament l’intent de remuntada, tot concentrat als darrers 80 segons.

De porc i de senyor

El partit s’ha disputat a la piscina de 33 de Can Llong, sense que aquesta s’hagi omplert però sí amb ambient i so eixordadors. La prèvia del partit, entre la gent dels clubs, l’ha marcat altra vegada la vergonyant decisió de limitar l’entrada de públic mataroní a 25 entrades. La rivalitat lògica entre dos clubs que s’ho juguen tot (amb dimensions i pressupostos diferents, sigui dit de pas) és incomprensible que es prengui com a víctima l’esport, en aquest cas el waterpolo femení, que viu la seva millor època i veu com per una picabaralla (una disputa amb els dies de partit de la final) s’acaba restringint l’accés a un partit d’un esport minoritzat. És per fer-s’ho mirar: entre els calendaris dels uns, els horaris dels altres, que es jugui entre setmana i que a més a més juguis a fer la guitza qui se’n ressenteix és l’esport. Per fer-s’ho mirar o per deixar les coses clares. Els avis que rapapiegen diuen allò tan cert que resa que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.